(Advent / Interioritat)

Francesc Bofill
Procedència: Col·laborador/a

Prop la frontera d’un país molt llunyà s’alçava un petit castell perdut enmig del desert. De tant en tant s’hi aturaven les caravanes que venien del nord o bé algun visitant solitari s’hi acollia per una nit. Però la vida del castell era molt monòtona i poques coses hi havia que fessin un dia diferent dels altres.

Un matí arribà un missatge del rei:
“Estigueu a punt perquè ens han fet saber que Déu visitarà el nostre país i potser passarà pel vostre castell. Sobretot estigueu preparats per rebre’l.”
Les autoritats del castell es disposaren a complir les ordres reials. Van cridar el sentinella i li encomanaren que a partir d’aquell dia no perdés de vista el desert i així que veiés cap senyal de la vinguda de Déu els ho fes saber.
El sentinella va rebre l’encàrrec tot content; mai no li havien confiat una missió tan important.

Dret dalt de la torre, amb els ulls ben oberts, resseguia continuament l’horitzó en espera del més petit indici.
- Com deu ser Déu - pensava - Segurament vindrà amb un gran seguici i el distingiré de lluny... o potser apareixerà de cop, acompanyat per un poderós exèrcit...
Il.lusionat com estava, no pensava en res més i es passava dies i nits al capdamunt de la torre.

Va transcòrrer el temps i a poc a poc tothom anà oblidant el missatge de Déu. Fins i tot el rei hi va perdre l’interès. Al castell, els oficials i els soldats es cansaren d’esperar aquella visita i van deixar de parlar-ne. Només el sentinella es mantenia ben despert esperant, esperant sempre, sota el sol i la pluja. Prou que veia venir caravanes i exèrcits, però cap d’ells no era el seguici de Déu.
De vegades, cansat de mirar, es preguntava si tot allò no era un engany
- Per què ha de venir Déu? I, si ve, passarà per aquest castell tan poc important? I encara qui sap si vindrà?
Però l’esperança vencia sempre els seus dubtes i novament tornava a fitar incansablement l’horitzó...
S’escolaren els mesos i els anys. El sentinella es feia vell i els ulls li començaven a fer pampallugues. Sovint havia de seure perquè les cames no el sostenien. L’un darrera l’altre, tots els soldats de la guarnició havien abandonat el castell enyorats de la ciutat. I s’havia quedat sol.

Un dia s’aixecà com sempre per mirar el desert, però s’adonà que gairebé no es podia moure. Se sentí prop de la mort, i una gran amargor li amarà l’ànima
- He estat tota la vida esperant la visita de Déu i ara hauré de morir sense haver-lo vist - exclamà dolorosament.
Aleshores sentí una veu al seu costat
- Que no em coneixes?
Astorat, el sentinell es girà i endevinà que Deú havia arribat. Ple d’alegria li va dir
- Oh, ja ets aquí! M’has fet esperar tant... per on has vingut que no t’he pogut veure?
- Sempre he estat a la teva vora - replicà Déu amb dolcesa - des del dia que vas decidir d’esperar-me. Sempre he estat aquí, al teu costat, dintre teu. T’ha calgut un temps llarg per adonar-te’n, però ara ja ho saps. Aquest és el secret: només els qui esperen poden veure’m.
La veu callà i el sentinella se sentí envaït per una immensa felicitat. S’alçà lentament i tornà a resseguir lentament, amorosament, la ratlla de l'horitzó.

Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Riu
Perdona
Relaxa't
Demana ajut
Fes un favor
Delega tasques
Trenca un hàbit
Fes una caminada
Expressa allò que sents
Surt a córrer
Pinta un quadre. Somriu al teu fill
Llegeix un bon llibre. Canta a la dutxa
Permete't brillar. Mirar fotos antigues
Escolta a un amic. Accepta un compliment
Ajuda a un ancià. Compleix les teves promeses
Acaba un projecte desitjat Sigues nen una altra vegada. Escolta la natura
Mostra la teva felicitat. Escriu en el teu diari
Tractat com un amic. Permete't equivocar-te
Per avui no et preocupis. Deixa que algú t´ajudi
Fes un àlbum familiar. Fes-te un bany prolongat
Mira una flor amb atenció. Perd una mica de temps
Apaga el televisor i parla. Escolta la teva música preferida
Aprèn alguna cosa que sempre has desitjat
Truca als teus amics per telèfon. Fes un petit canvi a la teva vida
Tanca els ulls i imagina les ones de la platja. Fes que algú se senti benvingut.
Fes una llista de les coses que fas bé. Ves a la biblioteca i escolta el silenci
Digues a les persones estimades quant les estimes
Posa-li un nom a una estrella
Pensa en allò que tens
Saps que no estàs sol
Planifica un viatge
Respira profund
Cultiva l´amor
Cada dia pot ser NADAL
Per els homes i dones,
si ens deixem estimar per Déu;
si ens estimem com germans.
El Nadal de Déu
sempre es un Nadal d´AMOR

Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a

Va passar al meu esplai.

Era desembre i vam decidir explicar als infants el sentit de les festes que s'acostaven i començar a preparar el pessebre, la decoració i la cantada de nadales que volíem anar a fer al centre de Barcelona i recaptar diners per a les colònies d'estiu.

S'ha de dir que els infants del meu esplai són bastant especials: Hi ha una colla d'infants d'un Centre Residencial de nens sense família i una altre grup, la majoria, que són immigrants o no han nascuts aquí, fills de persones arribades de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia. Com que els orígens culturals del grup són molt diversos no sempre han escoltat el sentit de les festes que celebrem entre nosaltres.

En explicar-los-hi la història tradicional del Nadal els hi vam narrar com Josep i Maria van anar a Betlem i que no van trobar un lloc a l'hostal i que per això van anar a l'establia, on finalment va néixer el nen Jesús i el van posar en un pessebre...

La sorpresa dels infants anava creixent a mesura que els explicàvem la història. N'hi havia, que fins i tot, asseguts per terra es movien inquiets tot preguntant com el Nen Jesús no havia tingut una casa on néixer...

Acabada la història els vam convidar a fer el pessebre. Uns van fer les muntanyes, d'altres el riu amb paper de plata. Alguns van ser capaços de fer figuretes de plastilina on apareixien fins i tot els reis. Mica en mica, vam construir el pessebre del nostre esplai. El resultat va ser molt bonic.

Després, els vam suggerir de fer-ne un per a portar-lo a casa seva. Cadascú s'hi va posar amb diferent entusiasme... Jo no en sé, deia la Mirta. Als meus pares no els importa el que jo faig, afegia en Hamed. Es pensaran que és una feina de l'escola, va afegir la Ruth Estela... D'altres treballaven cofois i contents del que podrien portar a casa aquell Nadal.

Tot passejant entre els infants, em va sobtar el pessebre del petit Igor, de sis anys, arribat feia sis mesos d'un país de l'Est d'Europa. El seu portal, no hi havia un Nen Jesús. N'hi havia dos!!!! Acostant-m'hi li vaig demanar que m'expliqués el que havia fet. Ell em va relatar la seva versió de la història de Jesús acabat de néixer. Deia:

- I quan Maria va deixar el nen al pessebre, Jesús em va mirar i em va preguntar si jo tenia algun lloc on estar. Jo li vaig dir que no tenia pare ni mare, que havia canviat de lloc d'estada moltes vegades, i que ara vivia a una residència amb educadors, i que no sabia per quan temps... Llavors Jesús em va dir que em podia quedar amb Ell. El que passa és que jo vaig veure que no li havia dut cap regal i em semblava important donar-li alguna cosa. Vaig pensar que un bon regal podia ser donar-li escalfor. Per això li vaig dir a Jesús: "Si et dono escalfor, serà un bol regal per a tu?. I Jesús em va respondre: Serà el millor regal que mai ningú m'ha fet... I és per això que em vaig posar dins del pessebre i Jesús em va mirar i em va dir que em podia quedar amb Ell per sempre..."

En acabar d'explicar la història, l'Igor, amb els ullets plens de llàgrimes, em va dir que havia trobat algú que mai més de la vida el deixaria sol... i que havia decidit que mai més el Nen Jesús es trobaria sol al pessebre...

Ja sé que aquesta història no és exactament la que surt als evangelis ni la que m'havien explicat a la catequesi... Però puc afirmar que em va semblar autènticament evangèlica.

nadal (+ proïsme)

Autor/a: Ricardo Renan Raigoza Gutiérrez
Procedència: Col·laborador/a

La vigília de Nadal un prestigiós home de negocis tenia pressa per arribar a temps a la carnisseria .

Has de comprar un gall d'indi per al sopar de Nadal ?- li va preguntar un amic. - No. Hot dogs - va respondre l'home.

Després li va explicar com, anys enrera, per un fracàs estrepitós en els seus negocis havia perdut tota la seva fortuna, aleshores va haver de viure el Nadal sense feina, ni diners per a fer regals, i amb menys d'un dòlar per menjar.

Aquell any, ell, la seva dona i la seva filla petita van donar gràcies abans de sopar i van menjar hot dogs - tot un munt d'hot dogs - va riure. La seva dona havia guarnit les saltxixes amb escuradents fent forma de cames i amb unes palletes per fer de cues i de bigotis. La seva filla, fascinada va contagiar a tots la seva alegria. En acabar el sopar novament van donar gràcies pel moment més festiu i ple d'amor que mai no havien viscut.

- Ara és una tradició - va dir l'home, perquè els Hot Dogs ens recorden aquell dia que vam comprendre que ens tenim els uns als altres i que som capaços de riure i de celebrar.

nadal (+ gratitud)

Només faltaven cinc dies per Nadal. Encara no m'havia atrapat l'esperit d'aquestes festes. Els comerços plens, i dins de les botigues el caos era major. No es podia ni caminar pels passadissos.

Perquè he vingut avui? Em vaig preguntar.

Em feien mal els peus el mateix que el cap. En la meva llista estaven els noms de persones que deien no voler res, però jo sabia que si no els comprava quelcom es sentirien decebuts.

Vaig omplir ràpidament el meu carret amb compres d'últim minut i em vaig dirigir a les cues de les caixes registradores. Vaig triar la més curta, calculant que serien almenys vint minuts d'espera.

Enfront de mi hi havia dos xiquets, un nen d'uns deu anys i la seva germaneta d'uns cinc.

Ell estava mal vestit amb un abric gastat, sabates esportives molt grans, potser tres talles més grans. Els texans li quedaven curts. Portava a les seves brutes mans uns quants bitllets arrugats. La seva germaneta lluïa com ell, només que el cabell estava enredat. Ella portava un parell de sabates de dona daurats i resplendents.

Les cançons nadalenques ressonaven per tota la botiga i jo podia escoltar a la petitona taral·lejar-les. A l'arribar a la caixa registradora, la nena li va donar les sabates acuradament a la caixera, com si es tractés d'un tresor. La caixera els va donar el rebut i va dir: són 6.000. El nen va posar els seus arrugats bitllets en el comptador i va començar a rebuscar-se les butxaques.

Finalment va comptar 4.500. Bé crec que tindrem que tornar-los, tornarem un altre dia i els comprarem, va afegir. Davant d'això la nena va dibuixar una decepció en el seu rostre i va dir: -Però a Jesús li haguessin encantat aquestes sabates-. Tornarem a casa treballarem un mica més i tornarem a buscar les sabates. No ploris, tornarem.

Sense tardar jo vaig donar les 1.500 que faltaven a la caixera.

Ells havien estat esperant en la cua molt de temps i després de tot era Nadal. I en això un parell de bracets em van rodejar amb una tendre abraçada i una veu em va dir, moltes gràcies senyor.

Vaig aprofitar l'oportunitat per a preguntar-li què havia volgut dir quan va dir que a Jesús li encantarien aquestes sabates. I la nena amb els seus grans ulls rodons em va contestar: - La meva mare està malalta i marxa al cel. El meu pare ens va dir que se n'aniria abans de Nadal per a estar amb Jesús. El meu catequista diu que els carrers del cel són d'or lluent com aquestes sabates. No estarà la meva mare més bonica caminant per aquells carrers amb aquestes sabates?

Els meus ulls es van inundar al veure una llàgrima baixar per la seva careta radiant. És clar que sí!, li vaig contestar. I en silenci li vaig donar gràcies a Déu per utilitzar a aquests nens per recordar-me el veritable valor de les coses.

nadal (+ gratitud)

En vespres de Nadal, la meva dona i jo fèiem un balanç de l'any que estava a punt d'acabar, mentre menjàvem en l'únic restaurant d'un poblat dels Pirineus. Jo vaig començar a queixar-me d'alguna cosa que no havia passat exactament com ho hagués desitjat.

La meva dona va concentrar la seva atenció en un arbre de Nadal que decorava el lloc. Vaig creure que ja no estava interessada en la conversa i vaig canviar de tema: -Que bonica la il·luminació d'aquest arbre- vaig dir.

- Ho és, més, si mires amb cura, enmig d'aquestes desenes de bombetes, hi ha una que està cremada. T'estava escoltant; i em semblava que, en lloc de veure l'any com desenes de benediccions que brillaven, has anat a fixar-te precisament en l'única bombeta que no donava cap llum.

nadal (+ sensibilitat)

Adaptació d’un conte popular alemany
Procedència Col·laborador/a

Tota la família ha preparat alguna cosa per celebrar el Nadal.
Els pares han posat un avet prop del balcó. L’avi i els petits han fet el pessebre amb molta cura. L’àvia ha preparat un gall d'indi farcit per cuinar-lo demà.
Al vespre, abans d’anar a dormir, canten nadales.

Poc a poc la casa queda en silenci. Els petits llums del pessebre trenquen la foscor. El cucut del rellotge canta les dotze,
Aleshores apareixen tot de bestioles que venen a oferir els seus presents a l’Infant,
La mare gata, amb els seus gatons, porta un cascavell.
El canari, després de voleiar per l’estança, li canta una cançó.
El gos porta una pilota. La tortugueta una flor silvestre.
També s’acosten els ratolins del celler i un rat-penat molt savi que viu a les golfes.
Tots porten les seves ofrenes a l’Infant que somriu.

Les últimes bestioles són les aranyes. Venen de tots els racons de la casa. Cada una d’elles porta fil gris, d’aquell que elles teixeixen. Avancen amb el seu present i l’escampen damunt les branques verdes de l’avet.
Els animalets s’estranyen i es mofen del present de les aranyes. Què lleig que fa damunt l’avet tan bonic!

Però l’infant Jesús està content. Les aranyes li han donat el millor que tenien, el fruit del seu treball.
Jesús alça la mà i beneeix el present de les aranyes.
Quina meravella! Els fils esdevenen platejats, rutilants, lluminosos.

Encara avui els fils platejats recorden l’ofrena de les aranyes i fan lluir l’arbre de Nadal.

 nadal (+ autenticitat)

Ramon Fuster
Procedència: Col·laborador/a

Els pastors m’anomenen Sangota perquè m’agrada menjar carn i sang fresca. He nascut carnisser, tinc les dents fetes per mossegar fort i les urpes per destrossar la carn. Ben clar: sóc un llop.
Però una nit de desembre... Els pastors dormitaven... Jo m’acostava a poc a poc a la pleta... Passava una cosa extranya, el ventijol em portava l’olor de la llana de les ovelles però semblava que havia perdut la fam.
Vet aquí que, en el moment que anava a matar un cabrit, es va fer una llum blanca i unes veus dolces cantaren infonent pau i tendresa a la nit de desembre...
No vaig entendre massa la cançó dels àngels. Aquella llum, aquelles veus em tornaren mansoi.
Amb gran sorpresa vaig veure com els pastors abandonaven el ramat ...
Jo sentia una gran curiositat i, una mica de lluny perquè no em descobrissin, anava seguint els pastors per veure on anaven tan de pressa.
No entraren a Betlem, van desviar-se cap a la dreta, camí d’una masia mig enrunada. Els pastors entraren a l’estable.
Vaig donar la volta al corral i vaig posar l’ull a l’espiell.
Cosa extranya, ni el bou, ni la mula, que eren dintre l’estable, no varen mostrar-se inquiets... Havia perdut la meva olor de llop?
Mirava ben encuriosit pel forat. Els pastors s’agenollaren, deixant a terra els seus presents, mentre parlaven amb una home i una dona. El bou i la mula estaven cofois i tenien els ulls brillants. Dins les seves enormes pupil.les, com reflectit en un mirall, es veia un nadó.
Els pastors marxaren... No sabria dir-vos com fou que vaig entrar a l’establia.
El bon fuster m’acaronà tot passant-me la mà per l’esquena. La Verge Maria em mirava tendrament. Finalment, posant-me de potes a la menjadora, vaig veure l’Infant.
Un nou instint, que mai no havia experimentat, naixia en mi: mirant l’Infant em brollaren dins les entranyes l’amor i la fidelitat.
I és que jo ja no era Sangota, era un gos i per la meva talla ferma, valenta i decidida encara avui a mi i a tots els meus descendents ens diuen: gos-llop

nadal (+ proïsme)

La nostra família sempre ha estat dedicada als negocis. Els meus sis germans i jo treballem en el negoci del meu pare, en Mott, Dakota del Nord, un petit poble enmig de les prades. Comencem a treballar fent diferents feines, com netejar la pols, arreglar les prestatgeries i empacar, després progressem fins arribar a atendre als clients.
Mentre treballàvem i observàvem, vam aprendre que el treball era més que un assumpte de supervivència o per a fer una venda.
Recordo una lliçó de manera especial. Era poc abans de Nadal. Jo estava a segon de secundària i treballava per les tardes, organitzant la secció de les joguines.
Un nen de cinc o sis anys va entrar a la botiga. Portava un abric vell, marró, de punys bruts i esgrogueïts. Els seus cabells estaven esvalotats. Les seves sabates gastades, amb un únic cordó trencat, em van corroborar que el nen era pobre - massa pobre com per a comprar alguna cosa -. Va mirar amb deteniment la secció de joguines, prenia l'un i l'altre, acuradament els col·locava de nou en el seu lloc.
El meu pare va entrar i es va dirigir al nen. Els seus gran ulls blaus van somriure i un foradet es va formar en les seves galtes, mentre preguntava al nen en què el podia servir. Aquest va respondre que buscava un regal de Nadal per al seu germà. Em va impressionar que el meu pare el tractés amb el mateix respecte que a un adult. Li va dir que es prengués el seu temps i mirés tot. Així ho va fer.
Després de vint minuts, el nen va prendre amb cura un avió de joguina, es va dirigir al meu pare, i va dir:
- Quant val això, senyor?
- Quant tens?, va preguntar el meu pare.
El nen va estirar la seva mà i la va obrir. La mà, per aferrar els diners, estava solcada de línies humides de ronya. Tenia dues monedes de deu, una de cinc i dos centaus - vint-i-set centaus. El preu de l'avió elegit era de tres dòlars amb noranta-vuit centaus.
- És gairebé exacte, - va dir el meu pare -, Venda tancada!
La seva resposta encara ressona en les meves oïdes. Mentre empacava el regal vaig pensar en el que havia vist. Quan el nen va sortir de la botiga, ja no vaig advertir l'abric brut i esgrogueït, el cabell regirat i el cordó trencat. El que vaig veure va ser un nen radiant amb el seu tresor.

www.parroquiapalamos.com          

Hosting stp