DIUMENGE 13 DE DURANT L’ANY C/ 27 de juny del 2010
Amb l’ evangeli que hem proclamat avui, comença el camí de Jesús cap a Jerusalem.
Fins aleshores Jesús havia predicat a Galilea, però ara és conscient que ha arribat la seva hora, i emprèn el camí que l’ha de portar a la mort i resurrecció.
Aquest camí constitueix la part central de l’ evangeli de Lluc.
Hi veiem un Jesús valent i decidit, conscient de la seva missió, i que no es deixa desviar per cap contratemps ni incomprensió.
A la vegada, amb les seves paraules i accions aprofitarà per explicar la seva missió als deixebles que l’acompanyen, encara que aquests sovint no l’entenen.
La idea de camí és molt suggerent. De fet, tota la vida de cada persona és un camí, i hem de preguntar-nos en quina direcció caminem, quins objectius ens hem marcat en la vida o bé si estem estancats o fins i tot si anem enrere.
Jesús ens dóna aquí exemple de persona decidida, que sap on vol anar i “resol decididament encaminar-s’hi”.
La idea de camí suggereix la idea de seguiment. Els deixebles de Jesús som aquells que hem estat cridats a seguir-lo en el seu camí.
Ens hem de preguntar com és el nostre seguiment. Caminem al seu costat? Caminem al darrere i a certa distància?
Jesús ens demana una certa radicalitat en el seu seguiment.
Els tres diàlegs que surten a l’evangeli mostren primer que el seguiment de Jesús suposa renunciar a tota comoditat o avantatge material ( “ El Fill de la’ home no té on reposar el cap “.)
En segon lloc, no hi ha d’haver excuses o motius per ajornar la resposta ( Deixa que els morts enterrin els seus morts” i tu vés a anunciar el regne de Déu “.)
I en tercer lloc la prioritat és la resposta decidida i sense recança( “ Ningú que mira enrere no és apte per al Regne de Déu”.)
Evidentment, no es poden prendre literalment els exemples, sobretot pel que fa a les referències familiars; són maneres d’expressar el caire totalitzant i urgent de la crida.
Aquell que vol seguir Jesús de debò ho deixa tot; emprèn un camí que no sap on el portarà, però segur que el farà feliç.
Es tracta, en definitiva, de prendre una opció que sens dubte suposa renúncies, però sempre de coses secundàries en comparació a allò principal que s’ha triat.
Aquí cal preguntar-nos tots plegats què és allò principal en la nostra pròpia vida: si el seguiment de Jesús és central i si som capaços de renunciar a coses secundàries i a vegades molt i molt secundàries.
El veritable seguidor de Jesús és una persona transformada i que es deixa guiar per l’esperit, que sap veure allò que és primordial en la vida i allò que és relatiu, secundari i prescindible.
DIUMENGES 12 DE DURANT L’ANY C/ 20 de juny del 2010
L’evangeli que acabem d’escoltar és la confessió de fe dels apòstols, representats per Pere.
Jesús, mentre estava “ pregant en un lloc apartat”, pregunta als deixebles: “ Qui diu la gent que sóc jo”?
Les variades respostes donen una idea de les diferents opinions que generava la figura de Jesús entre la gent que l’escoltava i veia els prodigis que feia.
De fet, si féssim la pregunta avui dia, passaria una cosa semblant. Sortirien diverses opinions.
Però aleshores Jesús canvia la direcció de la pregunta:” I vosaltres, ¿qui dieu que sóc jo?”
L’important no és tant el que pensa la gent, sinó sobretot què penso jo; qui és Jesucrist per a mi, què representa per a la meva vida.
Jesús, per tant, ens està fent la mateixa pregunta avui i aquí a tots nosaltres.
Pere, el primer dels apòstols, ens va al davant en la confessió de la fe, quan diu:” El Messies, l’Ungit de Déu”.Ens podríem preguntar si també nosaltres sabem respondre amb la mateixa decisió i convicció, amb tot el que comporta aquesta resposta.
Jesús prohibeix severament als deixebles que ho expliquin a ningú. No volia que el seu messianisme fos mal entès. Molts esperaven un Messies guerrer, triomfador i gloriós, i ell en canvi serà un Messies pobre i humil, que abans de ressuscitar, passarà pel sofriment, el rebuig i la mort.
I aquest és el mateix camí que Jesús proposa per als qui el vulguin seguir: “ Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi”.
Aquest anunci segurament deuria sorprendre als deixebles, perquè certament resulta impopular i poc atractiu. Però, per altra banda, és el camí real de la vida mateixa, la nostra i la del nostre món, que, inevitablement està ple de problemes, dubtes, tristeses, sofriments i al capdavall la mateixa mort.
Ara bé, el camí de Jesús no acaba en el sofriment i la mort, sinó que “ ressuscita al tercer dia”. De la seva vida entregada en neix la vida autèntica: La salvació de la humanitat.
El seu exemple és també promesa per a nosaltres:” Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà”.
El camí de seguiment de Jesús no és fàcil, perquè demana esforç i renúncies, però porta a la vida.
Això que pot semblar un joc de paraules és la realitat. Quanta gent, de tant mirar-se el melic i de centrar la seva vida egoísticament en sí mateixos, només a la recerca de les pròpies satisfaccions, viuen decebuts, alguns amargats i d’altres avorrits sense trobar sentit a la seva vida.
En canvi les persones altruistes, solidàries, sacrificades i sempre disposades a donar sempre un cop de mà i a perdre la vida per fer feliços als altres, són les persones que respiren bondat, joia i felicitat.
DIUMENGE 11 DE DURANT L’ANY C/ 13-Juny 2010
El salm que hem escoltat després de la primera lectura “ feliç el qui ha estat absolt de les seves culpes” ens porta a reflexionar sobre el fet meravellós de la misericòrdia i bondat de Déu per aquells pecadors que, havent recorregut el pecat en les seves vides, demanen el cor sincer el perdó.
La primera lectura ens ha parlat de la misericòrdia de Déu davant la sinceritat de penediment de David pel seu pecat d’adulteri i homicidi. S’havia apoderat de l’esposa d’ Uries, oficial del seu exèrcit, i que va ordenar que el deixessin sol en el camp de batalla perquè fos mort pels enemics.
La denúncia del pecat de David per part de Déu a través del profeta Natan, fa que David reconeix-hi el seu pecat i composi aquella salm tan conegut:” Compadiu-vos de mi,Déu, vós que estimeu tant....vós que sou tant bo esborreu les meves faltes.
A l’evangeli hi veiem el cas d’aquella dona pecadora que marxa en pau gràcies a Jesús que li diu:” No hi tornis més”.
Sant Pau, en la seva carta, ens diu que el motiu del perdó de les nostres culpes és la nostra fe en Jesucrist.
És per a tots motiu d’agraïment el saber que el nostre Déu és bondat i amor infinits disposat sempre a perdonar.
És bo confiar en el perdó de Déu. No és bo, en canvi, viure en l’angoixa i en el dubte de si Déu ens ha perdonat de veritat. Si hi ha sincer penediment no hi perquè dubtar del perdó. El que passa en la nostra societat d’avui, que el relativisme, el tot s’hi val, el tothom ho fa ha portat a una degradació moral que ens ho ha capgirat tot. No es dóna importància a comportaments immorals i il·lícits que es consideren conquestes de progrés, i en canvi es ridiculitzen i es fa burla de les actituds i comportaments que sempre s’havien considerat autèntics valors.
És veritat que la nostra societat és diversa i plural, però això no justifica negar els autèntics valors ni defensar com a valors i progrés allò que és immoral.
Crist Jesús, abans de morir, va voler deixar-nos en testament l´Eucaristia, el sagrament ambque s´ens dóna ell mateix en el pa i el vi consagrats.
Jesucrist hi és present, d´una manera real, com a Senyor Ressuscitat, de manera invisible als ulls humans, però visible per la fe.
Quan el dia de l´Ascensió anava a despareixer de la nostra visió humana, es va acomiadar dient: “ Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps”. Aquesta presència es dóna sacramentalment en el pa i el vi eucarístics.
Això és el que avui celebrem en la festa del Corpus. Lloem i agraïm especialment que hagi pensat en aquesta manera entranyable de fer-se present i d´alimentar la nostra vida cristiana.
Sant Pau, en la segona lectura, ens ha explicat com Jesús, el dijous sant abns de morir,en el sopar de comiat, va prendre el pa i el vi i va dir aquelles paraules, que repetim en el moment de la consagració a la missa:” Preneu i mengeu, que això és el meu cos entregat per vosaltres”. “ Preneu i beveu, que això és la meva sang, vessada per vosaltres per a perdó dels pecats”.
Jesús ha volgut ser, des de fa dos mil anys i fins a la fi dels temps, no només el nostre Mestre, sinó també l´aliment que ens sosté i dóna vida.
Sempre que celebrem la Missa, l´Eucaristia, fem el memorial de la mort salvadora de Jesús i la seva Resurrecció, i així participem de la seva mateixa vida. Ell mateix ens va dir: “ Qui menja d´aquest pa viurà gracies a mi com jo visc gràcies al Pare”. L´ Eucaristia és el sagrament de la comunió amb Crist Jesús.
Però a més, s´ha quedat en el sagrari, sobretot com a Pa Eucarístic disponible pels malalts i viàtic pels moribunds, i també perquè trobem moments de silenci i de pregària personal
davant d´ell.
Ens cal recuperar la devoció a l´Eucaristia que està de baixa. A vegades podem veure cristians que fan el recorregut per l´església encomenant-se a tots els sants i santes i en canvi passant de llarg de la capella fonda on hi és realment present el Senyor .
En les nostres devocions piadoses hi ha d´haver també una jerarquia de valors.L´ anomenada visita el Santíssim hauria de ser prioritària.
El fet que moltes vegades no s´observi un silenci relatiu i respectuós a l´església, és revelador d´una manca de fe i de respecte a la presència real de Jesús en el sagrari.
Hem d´afinar més la nostra sensibilitat piadosa i guardar les formes, com a signe d´allò que creiem en el nostre interior.
LA SANTÍSSIMA TRINITAT C/ 30-5-2010
La fe cristiana descansa en el dogma de la Santíssima Trinitat, la festa que avui celebrem. Un sol Déu i tres persones:El Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Val a dir que és una veritat complicada; per això l’anomenem el misteri de la Santíssima Trinitat.
Al llarg de la història de l’Església s’han escrit molts llibres sobre Déu i sobre cadascuna de les seves persones.
És difícil encertar-la amb paraules que respectin la diferència i subratllin alhora la unitat.
És possible que alguns teòlegs, amb molta experiència de llibres i poca vida espiritual, hagin acabat fent molt complicat aquest misteri, que senzillament és una relació d’amor.
En realitat la qüestió és força més simple.
Per conèixer una mica millor Déu i aquest misteri de la Trinitat, potser n’hi hauria prou de sortir al carrer i estimar com Déu ens ha estimat
Potser amb el cor entendríem millor que amb el cap aquesta relació profunda, feta d’amor, capaç de crear vida i comunió allà on es fa present.
Hi ha un teòleg del passat que quan parla del misteri de la Trinitat, proposa una imatge que ens pot ajudar a acostar-nos amb adoració i gratitud a aquest misteri essencial. Diu:” El Pare és la casa, el Fill la porta i L’esperit Sant la clau per obrir.
Per arribar-hi, per poder tenir accés a Déu, Jesús és la porta d’ entrada. Déu no és un mur impenetrable. El Fill, tan gran com el Pare, és la bretxa que ens permet entrar.
L’Esperit és la clau mestra que obra la porta. Ell destrava la nostra llengua perquè aprenguem a dir a Déu:”Pare”. L’Esperit és la clau que ens permet interpretar la gran partitura de la creació com a obra d’un Déu bo.
Resumint i intentant dir-ho amb paraules més planeres: El Déu llunyà, abstracte, absent, com es el Déu de la filosofia o tal com el conceben altres religions, és un Déu proper als homes. Un Déu que identifiquem com un Pare bo que estima entranyablement tots els seus fills i filles, que vol que siguem feliços i que arribem a la plenitud humana.
Un Déu que per apropar-se a nosaltres, ens envia el seu Fill a fer-se home i compartir la nostra mateixa vida, per tal que sentim la seva veu, veure el seu rostre (Jesús deia qui em veu a mi veu el Pare) i ser salvats amb la seva mort i resurrecció.
I quan Jesús Ressuscitat se’n torna amb el seu Pare, ens promet i ens envia el seu esperit, que és la presència, la llum i la força de Déu mateix en la nostra vida.
Aquest és el Déu en qui creiem: Un Déu que per amor es manifesta com a Pare, Fill i Esperit Sant.
Avui, en complir-se les 7 setmanes de la Pasqua, estem celebrant amb goig el do que Jesús Ressuscitat ha fet a tota l’Església: El do de l’esperit Sant.
L’esperit Sant va transformar aquella petita comunitat de Jerusalem. Abans era un grup acovardit d’apòstols, tancats per por dels jueus, callats, sense ànims ni projectes missioners.
Plens de l’esperit, comencen a sortir al carrer a anunciar Jesús Ressuscitat, davant del poble i de les autoritats, sense por a la persecució ni a la presó.
I és el mateix Esperit que va ressuscitar Jesús d’entre els morts.
Quan diem en el Credo “ crec en L’Esperit Sant”, afegim “ que és Senyor i infon la vida”. És el millor regal que ens ha fet Jesús ressuscitat per a la transformació de l´Església, de cadascú de nosaltres, de tota la humanitat.
És aquest Esperit que omple l’univers i ens dóna la força d’estimar. Gairebé dos mil anys més tard d’aquella primera Pentacosta, l’Esperit Sant actua amb la mateixa força per al nostre bé i el de tota l’Església.
La comunitat cristiana va rebre l’encàrrec d’evangelitzar tots els pobles d´arreu de la terra. I encara ho fa animada per l’Esperit que continua omplint dels seus dons i carismes la comunitat cristiana com Sant Pau ens ho ha dit de la comunitat de Corint.
* L’Esperit que “infon la vida “, fa florir la fe de noves comunitats.
* L’Esperit de la veritat, continua il·luminant el nostre camí.
* El qui és l’Esperit d’Amor, continua promovent admirables exemples d’amor i d’entrega generosa de tants cristians.
* L’Esperit de la unitat és qui està desvetllant en els cristians el desig de la unitat entre els cristians i entre totes les persones de bona voluntat per anar construint una humanitat més fraternal i solidària.
* L’Esperit és l´ ànima de l’Església i quan l’Església celebra els sagraments, és a través d’ells que Déu ens comunica la seva vida.
Transformats per l’Esperit Sant que varem rebre en el Baptisme i en la Confirmació, que es noti en les nostres vides, en la nostra manera de parlar i de donar testimoni, en la nostra alegria i esperança tal com ho varen fer els apòstols i els cristians de les primeres comunitats.
Què vol dir que Jesús puja al cel?
Jesús va venir a aquest món enviat pel seu Pare per salvar la humanitat que estava perduda, desorientada.
Va venir per salvar-nos del pecat, que és el que fa més mal a les persones i les perjudica. També va venir per salvar-nos de la mort iens ha promès que si estimem Déu podrem viure per sempre més amb ell, amb la seva companyia i ser feliços per sempre.
Un cop Jesús va complir el que el seu Pare Déu li havia confiat, Jesús torna cap a ell, cap allà d’on havia vingut.
De totes maneres, el temps que Jesús va estar en aquesta terra, uns 33 anys, mai va estar separat del seu Pare. Sempre estava molt unit a ell per la pregària i el seu amor.
El sentit de la festa d’avui és aquest: Déu Pare manifesta el seu amor a Jesús per tot el que ha fet per humanitat ressuscitant-lo al tercer dia després d’haver mort en el calvari i Jesús retorna a casa del seu Pare, que anomenem cel.
*******************************
Quan Jesús se’n va diu als apòstols que continuarà amb nosaltres,d’una manera misteriosa però real, fins que el món s’acabi. L’Esperit de Jesús ens acompanyarà sempre.
Ens guiarà pel bon camí; ens donarà força en les dificultats perquè no ens cansem de fer el bé i no fem el mal, i seguim sempre pel camí que porta a la felicitat.
Anar pel camí de Jesús vol dir fer cas de les seves Paraules, dels seus ensenyaments, tot complint el manament d’estimar Déu i estimar totes les persones.
Això és el que Jesús espera de nosaltres. No vol que estiguem amb els braços plegats mirant el cel sense fer res, sinó que mirem de viure com ell ens va ensenyar: estimant tothom i fent el bé.
Finalment, Jesús va dir que tornarà a buscar-nos, perquè nosaltres estiguem amb ell, amb el Pare i l’Esperit Sant i amb tots els sants i santes de tots els temps; però mentrestant, mentre l‘esperem, ens toca treballar per construir el Regne de Déu, que vol dir un món de pau, de justícia i amor.
SEGONA HOMILIA
Jesús puja al cel després de complir el que Déu, el seu Pare li havia manat: salvar la humanitat del pecat i de la mort. Per això ens va ensenyar el camí de ser feliços:”Estimeu-vos com jo ho he estimat”.
Jesús torna cap al seu Pare però de fet mai se n’havia separat perquè sempre estava unit a ell perquè passava moltes hores en la pregària. Ens ho diuen els evangelis .
Encara que Jesús se’n va, ens diu:” Jo seré amb vosaltres cada dia”.
Jesús ens parla quan escoltem l’evangeli; ve al nostre cor quan combreguem; el trobem quan ajudem als pobres, malalts i necessitats.
Nosaltres hem de continuar l’obra de Jesús: Fer del nostre món un lloc en el que tothom pugui viure bé.
Això ho aconseguirem estimant a Déu i estimant a tothom.
DIUMENGE V DE PASQUA C/ 2-5-2010
De la primera lectura d´avui deduïm que l´Església dels apòstols és missionera. Sap que ha d´anunciar l´evangeli del Senyor i que ha d´anar pels camins del món donant testimoni de Jesús ressuscitat.
Hi camina sense pors ni defallences, confiada i joiosa.
Sap que el món sencer és la vinya en la qual han de treballar els deixebles.
La collita és abundant, i calen moltes mans i moltes veus que proclamin l´esperança a que estem cridats.
Les tribulacions i les dificultats no ens manquen als qui hem rebut la torxa de l´evangeli.
La indiferència i fins i tot l´oposició i els obstacles frenen tantes vegades la difusió de la Paraula de Déu! La nostra terra, Catalunya, sembla ser un dels països més descristianitzats del món!
Els seguidors de Jesús no ens hem de refugiar en el desànim o la resignació.
Ens cal continuar amb fermesa la nostra feina, convençuts que és Déu mateix qui obre la porta de la fe.
I si ell les ha obertes, ¿qui som nosaltres per a tancar-les? ¿No acabarem allò que ell ha començat?
L´església creix i s´eixampla a mesura que l´evangeli toca el cor de les persones.
Cada batejat, que som nosaltres, és cridat a repetir en la seva vida el testimoni dels apòstols, sabent que la porta de la fe continua oberta en aquest començament del tercer mil.leni, dos mil anys després de la vida, mort i resurrecció de Jesús.
A l´evangeli hem escoltat el manament nou de Jesús: “ Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres. Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l´estimació que us tindreu entre vosaltres, tothom coneixerà si sou deixebles meus”.
Aquí queda ben clar allò que som i allò que hem de ser: germans els uns dels altres.
La fraternitat és un do que hem rebut del Senyor i és un projecte que hem d´anar construint.
El manament nou de l´amor fratern no s´esgota amb les belles paraules o els bons desigs.
Brolla de dins mateix de l´evangeli, surt de la seva entranya més profunda.
Per això no ens estimem perquè ens caiem bé o perquè tenim afinitats de maneres de pensar.
Ens estimem perquè hem entès la grandesa de la paraula del Senyor, que vol una Església que sigui una veritable comunitat de germans i germanes, fonamentada en l´amor sincer, gratuit i generós.
Aquí hi ha un punt de divergència entre el funcionament del món i el funcionament de l´Església.
En el món les persones es busquen i s´accepten perquè tenen punts de vista semblants en el diversos camps de la vida.
En l´Església, tot comença amb una crida del Senyor a viure l´evangeli en la comunitat de deixebles, d´acord amb el manament nou de l´últim sopar.
L´amor amb que Jesús ha estimat la humanitat, esdevé el model i el punt de referència. És l´amor que ha passat per la creu del Divendres Sant i que ara celebrem transformat en la joia de la Pasqua.
DIUMENGE IV DE PASQUA C/ 25-4-2010
La llum joiosa de Pasqua acompanya les celebracions d´aquests diumenges.
Les tres lectures d´avui ens parlen repetidament del gran do de la Pasqua: La Vida Eterna.
La vocació del cristià és la vida eterna “ Ens has fet Senyor per a tu, i el nostre cor no descansarà fins que reposi en tu “.
Vocació que no exclou sinó implica el treball en aquesta terra per a construir un món millor, on regni la justícia, la pau i l´estimació.
Per tant hem de deixar ben clar que la vida eterna ja comença en aquesta vida, en la mesura que ens impliquem en viure l´estil de vida del nostre Mestre i Senyor, Jesús de Natzaret.
En la segona lectura que hem escoltat del llibre de l´Apocalipsi, Sant Joan parla d´aquesta vida eterna i d´aquells que en participaran.
Primer diu:” Vaig veure una multitud tan gran que ningú hauria pogut comptar: Era gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. S´estaven drets davant l´Anyell (Representació de Jesús sacrificat a la creu), vestits de blanc i amb les palmes a les mans.L´Anyell els guiarà i els conduirà a les fonts on brolla l´aigua de la vida. Déu els eixugarà les llàgrimes dels seus ulls “.
La vida que ens espera és una vida plena de felicitat, on queden exclosos el sofriment, el dolor, la fam i la set i en la que Déu eixugarà totes les llàgrimes. ( Una manera de dir-nos que tota mena de mal haurà passat)
I això queda confirmat en l´avangeli d´avui, quan Jesús afirma que ell és el Bon Pastor que ens dóna la vida eterna; que ja no ens perderem mai ni ningú no ens prendràa de les seves mans.
Mentrestant ens convé estar atents a la veu d´aquests Jesús, Bon Pastor. Ens ha dit: “ Les meves ovelles reconeixen la meva veu i em segueixen”.
Aquestes paraules ens conviden a la reflexió. De veritat escoltem aquesta veu de Jesucrist? La reconeixem aquesta veu?
És la veu dolça i exigent alhora d´aquell que no ha dubtat a donar la vida pel ramat que Déu Pare li ha posat a les mans.
És la veu d´aquell que no es cansa de trucar a la porta i de convidar-nos a sortir de l´egoisme de nosaltres mateixos, i seguir pel camí que mena a la veritable vida; aquella vida que és la del amor que acull, que perdona, que es posa al costat dels petits i senzills; que busca la justícia i la pau; que dóna i es dóna.
Nosaltres som ovelles del ramat de Jesús, però hem de ser ovelles fidels, que ens esforcem a seguir el Bon Pastor i fer el que ell ens ensenya i ens mana. Fent´ho així, tenim la seguretat de no equivocar-nos perquè ens fiem de la seva paraula: “ De veritat us dic que aquell que em segueix, no caminarà en la foscor “.
Diumenge III de Pasqua C/
El temps que segueix a la resurrecció de Jesús es caracteritza per una relació intensa i personal entre el mestre i els seus deixebles.
A casa, pel camí, vora el llac, Jesús s´acosta als deixebles, s´està una estona amb ells, parla amb els qui són amics seus .
El llac de Galilea, tan conegut pels deixebles, és l´indret escollit pel Senyor per manifestar-se viu i gloriós. En el llac Jesús havia cridat quatre pescadors perque estiguessin amb ell i compartíssin la seva mateixa vida.
Durant bona part de la seva predicació, el llac era l´escenari on es forjava l´amistat de Jesús amb els seus deixebles.
Ara, després de la Resurrecció, aquesta amistat s´aprofundeix.
Set dels deixebles pugen a la barca per pescar. Després d´una nit de grans treballs i de cap resultat, quan ja tornen a terra amb les mans buides, el Senyor, des de la platja, els convida a intentar-ho una altra vegada. Llavors la xarxa s´omple tant de peix que l´han d´arrossegar com poden fins a la platja. El resultat supera totes les previsions.
Aribats a la platja, els espera Jesús amb les brases a punt, pa i peixos coent-se.
Pere ha reconegut immediatament el Senyor i ha saltat de la barca.
El Senyor l´espera sobretot a ell, perquè les tres negacions es converteixin en tres afirmacions de fe.
Pere passa de la por i la covardia a l´amor i a la donació generosa de la vida. I de fet, serà així. El seu martiri a Roma culminarà el seu camí de deixeble i pastor del ramat de Jesucrist.
Jesús, el Bon Pastor, li confia el seu ramat: els forts i els febles, els valents i els covards, els de lluny i els d´aprop.
Vora el llac de Galilea, Pere comprèn que el Senyor li demana de seguir-lo més allà de la por i dels respectes humans: “ Obeir Déu és primer que obeir els homes”. A Jerusalem, davant el Sanedrí, aquesta serà la resposta als qui voldrien fer callar als missatgers de l´evangeli.
Que aquests cinquanta dies entre els diumenges de Pasqua i Pentacosta ens recordin la invitació a menjar que va fer Jesús als seus deixebles després d´aquella pesca extraordinària.
L´Eucaristia, àpat del qui han rebut el bany del baptisme, ens conforta i ens prepara per al banquet celestial.
L’evangeli ens presenta els apòstols verificant que Jesús, el crucificat, és viu, els ve a trobar i mostrant-los les mans i el costat, els convida a establir una relació nova.
Els apòstols continuaven esporuguits i aclaparats: eren a casa amb les portes tancades, observa l’evangelista Lluc. Realment n’hi havia per estar espantats perquè el que havia passat era molt gros.
Per això, quan el Senyor se’ls apareix s’omplen d’alegria, perquè Jesús els porta paraules de pau i de consol.
És amb aquesta mateixa alegria que nosaltres hem de fer la nostra experiència pasqual.
També nosaltres, en alguns moments hem perdut de vista al Senyor.
Ara, però, Ell és aquí, en la nostra comunitat, en la seva paraula de vida que acabem d’escoltar i que en la segona lectura d’avui ens ha dit:” No tinguis por. Sóc el qui viu: jo que era mort ara visc per sempre més “.
L’evangeli diu que quan vingué Jesús, l’apòstol Tomàs no era allà amb els altres deixebles. I quan aquests li van dir ”Hem vist el Senyor “, no s’ho va creure.
Tomàs ensenya la seva cara incrèdula i la manifesta amb contundència: “ Si no li palpo les marques dels claus...si no li fico la ma dins el costat, no m’ho creuré pas””
¿ Hi reconeixem, tal vegada, els nostres propis moments de dubte, en la incredulitat de Tomàs? ¿Ens fa pensar, potser, en alguns amics i familiars, antics membres de la comunitat que l’han deixada? Molts, de fet, van començar, com Tomàs, per no ser-hi. O per no ser-hi prou de debò. Pensaven que en deixar la missa dominical es perdien només uns actes i prou. En realitat començaven a perdre’s l’experiència del Senyor Ressuscitat. De moment no deixaren de creure en Jesús, però quan comencen a perdre el gust per la vida sacramental i la pregària, després també perden la fe en ell, i si no la perden és una fe que de poc els serveix si no els porta a mantenir una relació filial mi d’amistat amb ell.
El cap de vuit dies Tomàs era allà amb els altres deixebles. Jesús es torna a fer present i ofereix a Tomàs d’experimentar-lo tal com havia demanat:posar la mà a la llaga del costat.
És aleshores quan surt la segona cara de Tomàs, vull dir, el Tomàs creient que diu:” Senyor meu i Déu meu”.
Jesús no rebutja la fe de Tomàs, però acaba contraposant-hi l’actitud dels qui creuran sense haver vist.
I aquí rau la grandesa i el misteri de la fe que es fonamenta en la confiança i no en l’evidència. La confiança que ens mereixen aquells testimonis de la Resurrecció que, per defensar la veritat de la Resurrecció de Jesús, van donar la seva vida en el martiri.
DIUMENGE DE PASQUA C/
Germanes i germans: El Senyor ha ressuscitat! Felicitem-nos en aquest dia gran, en la festa de la festes, en la celebració joiosa de la Pasqua del Senyor.
Avui l'església, estesa d'orient a occident, s'uneix en el càntic triomfal adreçat a l'anyell Pasqual que viu per sempre.
Jesucrist ha reconciliat el cel i la terra, ens ha alliberat de la mort definitiva i ens precedeix gloriós.
La glòria del cap, Crist, és la glòria de tot el cos, l'església.
El nostre goig brolla de la llum nova d'aquest matí de Pasqua.
Aquesta llum renova el nostre esperit i torna l'alegria als qui l'havien perduda.
Tots som vencedors del pecat i de la mort, i tots ressuscitem a una nova vida, plena del do de l'esperit.
Alcem la mirada i cerquem allò que és de dalt!
Avui, en el gran dia de Pasqua, correguem cap al sepulcre amb Maria Magdalena, Pere i Joan, i siguem també nosaltres testimonis de la Resurrecció de Crist.
Davant d'aquella tomba freda i fosca, trobem la pedra remoguda.
A dins no hi ha el cos de Jesús. Tan sols hi trobem el llençol amb el què l'havien amortallat i el mocador que li havien lligat al cap. És tot el que els ulls poden veure. El cor resta sorprès, gairebé mut, davant d´ aquell sepulcre buit.
Es diria que de Jesús n'ha desaparegut tot, fins i tot les despulles. Sembla que no en quedi res, que el seu rastre s'hagi fos i que la seva història hagi quedat esborrada.
¿Potser algú li volia tant de mal que ha profanat la seva tomba? ¿O potser hem de reconèixer que es tracta d'un fet inexplicable?
És Joan, el deixeble estimat, que entén el que passa. Aquella tomba, tristament buida, no és un testimoni de mort sinó de vida.
Aquella tomba no certifica el fracàs i la derrota, sinó la victòria del crucificat. Joan comprèn que per allí hi ha passat el poder mateix de Déu d'una manera nova i insospitada: Déu ha ressuscitat aquell que la malícia dels homes havia condemnat a mort i executat amb ignomínia.
Déu ha dut a terme la gran meravella que assenyala un nou inici en la història de la humanitat.
La mort injusta ha quedat capgirada per la bondat immensa del Pare envers el seu Fill Jesús. Morint a la creu ha anorreat el poder de la mort. “ De veritat us dic que el qui creu en mí, encara que mori, viurà”
La resurrecció de Crist no és una faula. Per una faula ningú no es juga la vida, com ho feren els apòstols. És una veritat que salva de l´escepticisme, de la indiferència i de la desesperança.
És una veritat que compartim amb tota l'església, en el goig i l'agraïment del dia de Pasqua.
Avui, reconciliats i perdonats en el nom de Jesús, rebem el seu cos i la seva sang com a penyora de vida eterna, anticipant així la Pasqua del cel. BONA PASQUA!