|
|
|
||
|
|||
|
|
|
|
APRENENT...
He après que no puc fer que algú m’estimi, sols convertir-me en algú a qui es pugui estimar. La resta depèn dels altres. He après que es poden necessitar anys per construir confiança i únicament segons per destruir-la. He après que el que veritablement compta en la vida no són les coses que tinc a l’entorn, sinó les persones. He après que el més important no és el que em passa, sinó el que jo faig... He après que hi ha coses que puc fer en un instant i que `poden produir dolor tot una vida... He après a no comparar-me amb el millor que fan els demés, sinó amb el que millor puc fer jo. He après que és important practicar per convertir-me en la persona que jo vull ser. He après que és molt més fàcil reaccionar que pensar... i més satisfactori pensar que reaccionar... He après que puc arribar molt més lluny del que creia possible. He après que sóc responsable del que faig, qualsevol que sigui el sentiment que tingui. He après que si no controlo les meves actituds, elles em controlaran a mi. He après que els herois són les persones que fan allò del que estan convençuts, a pesar de les conseqüències. He après que el diner és un pèssim indicador del valor d’alguna cosa o d’algú. He après que en molts moments tinc dret d’estar enutjat, però no el dret de ser cruel. He après que el veritable amor i la veritable amistat, continuen creixent a pesar de les distàncies. He a après que per més fort que sigui el meu dol, el món no s’atura pel meu dolor. He après que mentre els meus antecedents i circumstàncies poden haver influït en el que sóc, jo sóc el responsable del que arribo a ser. He après que dues persones poden mirar la mateixa cosa i veure-la totalment diferent. He après que sense importar les circumstàncies, quan sóc honest amb mi mateix, arribo més lluny en la vida. He après que encara que la paraula amor pugui tenir diferents significats, perd el seu valor quan s’utilitza amb lleugeresa. He après que,sense cap dubte, seguiré aprenent.
A LA ESPERA DEL ENCUENTRO CON DIOS... Sigo caminando (una meditación de Rabindranath Tagore)
"Yo buscaba a Dios toda la vida por caminos sin cuento y por mundo sin
fin.
Un día, de repente, me encontré ante un palacio resplandeciente con un
gran
Pero cuando había levantado ya la mano para llamar a la puerta, me
asaltó la
Alguien, desde dentro, había sentido mis pasos y se oyó una voz que palacio por esplendoroso que sea, en ninguna imagen por bella que sea, en ningún concepto por perfecto que sea. Aquél a quien anhela mi alma está por encima de todo y más allá de todo. Él es la fuerza de mi caminar, el aliento de mis pulmones, el motivo de mi existencia. Seguiré viviendo la aventura de caminar, en espera de la sorpresa eterna."
UNA LLIÇÓ MAGISTRAL |
|||
|
|||
EL TEU PARE / LA TEVA MARE
Estimat fill: El dia que em vegis vell i ja no sigui jo, tingues paciència i intenta entendre’m.
Quan tot menjant m’embruti; quan no pugui vestir-me: tingues paciència. Recorda les hores que vaig passar ensenyant-ho.
Si quan parlo amb tu, repeteixo les mateixes coses mil i una vegades, no m’interrompis i escolta’m.
Quan eres petit, a l’hora de dormir, et vaig haver d’explicar mil vegades el mateix conte fins que et venia la son.
No m’avergonyeixis quan no vulgui dutxar-me.. no em renyis. Recorda quan t’havia de perseguir i les mil excuses que inventava per tal que volguessis banyar-te.
Quan vegis la meva ignorància davant les noves tecnologies, et demano que em donis tot el temps necessari i no em fereixis amb el teu somriure burleta.
Et vaig ensenyar a fer tantes coses...Menjar bé, vestir-te i com afrontar la vida. Moltes coses són producte de l’esforç i la perseverança de tots dos.
Quan en algun moment perdi la memòria o el fil de la nostra conversa, dóna’m el temps necessari per recordar. I si no puc fer-ho, no et posis nerviós; segurament el més important no era la meva conversa i l’únic que volia era estar amb tu i que m’escoltessis.
Si alguna vegada no vull menjar, no m’hi obliguis. Conec bé quan ho necessito i quan no.
Quan les meves cames cansades no em deixin caminar...dóna’m la teva ma amiga de la mateixa manera que jo vaig fer quan tu vas donar les teves primeres passes.
I quan algun dia et digui que ja no vull viure, que vull morir, no t’enfadis. Algun dia entendràs que això no té res a veure amb tu, ni amb el teu amor ni amb el meu.
Intenta entendre que a la meva edat ja no es viu sinó que sobrevivim.
Algun dia descobriràs que malgrat els meus errors, sempre vaig voler el millor per tu i que vaig intentar preparar el camí que tu havies de fer.
No t’has de sentir trist, enfadat o impotent per veure’m d’aquesta manera. Estigues al meu costat, intenta entendre’m.
Ajuda’m com jo vaig fer quan tu vas començar a viure.
Ara et toca a tu acompanyar-me en el meu feixuc caminar.
Ajuda’m a acabar el meu camí, amb amor i paciència. Jo et pagaré amb un somriure i amb l’immens amor que sempre t’he tingut.
T’estimo fill/filla.
El teu pare / la teva mare/ els teus avis.
AUTENTICITAT
Aprofita les oportunitats
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Una nit, un home va rebre la visita
d'un àngel, que li va comunicar que li esperava un futur fabulós:
Tindria l'oportunitat de fer-se ric, d'aconseguir una posició important i
respectada dinns la comunitat i de casar-se amb una dona molt bella.
Aquest home es va passar la vida esperant que els miracles promesos arribessin,
però mai ho van fer. I així al final va morir sol i pobre.
Quan va arribar a les portes del cel va veure l'àngel que l’havia visitat temps
enrere i li va recriminar: Em vas prometre riquesa, una bona posició social i
una bella esposa i m'he passat la vida esperant en va! Jo no et vaig fer aquesta
promesa, va replicar l'àngel, "Et vaig prometre que tindries l'oportunitat de
fer-te ric, de tenir una bona posició social i una bella esposa".
L'home estava realment intrigat. "No entenc pas què vols dir", va replicar.
Recordes que una vegada vas tenir la idea de muntar un negoci, però la por al
fracàs et va frenar i mai no el posar en pràctica? L'home va assentir amb un
gest. En no decidir-te, uns anys més tard se li va donar la idea a un altre home
que no va permetre que la por al fracàs li impedís de posar-la en pràctica.
Recordaràs que es ser un dels homes més rics del regne.
També recordaràs, va seguir l'àngel, "aquella ocasió que un terratrèmol va
devastar la ciutat, va esfondrar molts edificis i milers de persones hi van
quedar atrapades. Aquell cop vas tenir l'oportunitat d'ajudar a trobar i
rescatar els supervivents, però no vas voler deixar la teva casa sola per por
que els saquejadors et robessin les teves pertinences. I així vas ignorar la
petició d'ajuda i et vas quedar a casa". L'home va assentir amb vergonya.
"Aquesta va ser la teva gran oportunitat de salvar la vida a centenars de
persones i així hauries guanyat el respecte de tots", va continuar l'àngel.
Finalment, ¿recordes aquella bella dona pellroja, que t'havia atret tant? La
creies incomparable i mai havies conegut ningú igual. Amb tot i això, vas pensar
que ella no es casaria amb algú com tu i per a evitar el rebuig, mai vas arribar
a proposar-li res. L'home va tornar a assentir, però ara les llàgrimes encegaven
els seus ulls. "Si amic meu, ella hagués pogut ser la teva esposa", va dir
l'àngel. "I amb ella hauries estat beneït amb els fills i hauries multiplicat la
felicitat de la teva vida".
Tots tenim diàriament moltes oportunitats, però molt sovint, com l'home de la
història, les deixem passar pels nostres temors i inseguretats.
Ara bé, nosaltres tenim un avantatge sobre l'home del conte: Encara estem vius!.
D'on ve el mal?
Lleó Tolstoi
Procedència: Col·laborador/a
Un ermità vivia al bosc sense tenir por
de les bèsties ferotges. L'ermità i les bèsties ferotges conversaven plegats i
es comprenien. Un dia, l'ermità s'estava ajagut sota un arbre; allà mateix s'hi
havien reunit, per passar-hi la nit, un corb, un colom, un cérvol i una serp. I
es van posar a dissertar sobre l'origen del mal en el món.
El corb deia:
- El mal ve de la fam. Quan menges per la gana que tens, enfilat dalt d'una
branca i grallant, tot sembla rialler, bo i alegre. Però estigues només dos dies
en dejú i no tindràs ni esma per mirar la natura; et sentiràs neguitós, no
estaràs bé enlloc, no tindràs ni un moment de repòs. I encara serà pitjor si
tens a l’abast un bocí de carn perquè t’hi llençaràs al damunt sense
reflexionar. No hi fa res que et donin bastonades i et tirin pedres, o que
t'empaitin els gossos o els llops per fer-te deixar anar el bocí... La fam en
mata molts dels nostres, així que... Tot el mal ve de la fam.
El colom deia:
- Per mi el mal no ve pas de la fam. Tot el mal ve de l'amor. Si visquéssim
isolats no hauríem de patir tant perquè seriem sols a patir. Però vivim sempre
per parelles, i estimes tant la teva companya que ja no tens repòs. Tot el dia
hi penses: "Haurà menjat?" "Estarà ben abrigada?" I quan s'allunya una mica et
trobes perdut. No et pots treure del cap que l'esparver potser se l'ha emportat,
o que els homes l'han agafat. I et poses a buscar-la i tu mateix acabes a les
urpes d'un esparver o a les malles d'una xarxa. I si la teva companya s'ha
perdut, ja no menges, no beus, només fas que buscar i plorar... Moren molts dels
nostres així. Tot el mal no ve pas de la gana; ve de l'amor.
La serp deia:
- No, el mal no ve de la gana ni de l'amor, sinó de la dolenteria. Si visquéssim
tranquils i no ens poséssim neguitosos tot aniria bé. Però si una cosa no és com
la volem ens alterem i tot ens fa perdre el cap. Només pensem en descarregar la
nostra ràbia sobre algú. I així, folls, xiulem, ens cargolem i mirem de
mossegar. I no tenim pietat de ningú! Mossegaríem el pare i la mare. La fúria
acaba per perdre'ns. Tot el mal ve de la dolenteria.
El cérvol deia:
- No, no és de la dolenteria, ni de l'amor, ni de la gana, que ve el mal, sinó
de la por. Si poguéssim no tenir por tot aniria bé. Tenim els peus lleugers per
córrer i som vigorosos. D'un animal petit ens en podem defensar a cop de banyes;
d'un de gran podem fugir-ne; però no podem deixar de tenir por. Quan se sent
cruixir una branca al bosc o quan es belluga una fulla, tot seguit tremoles de
por i el cor et comença a fer trip-trap, com si t'anés a saltar del pit, i et
poses a córrer com una fletxa. D’altres vegades l’esglai és per una llebre que
passa, per un ocell que fa anar les ales o un branquilló que cau i si et veus
perseguit per una bèstia ferotge el que fas és córrer cap al perill. Altres
vegades, per evitar un gos, caus sobre un caçador i després, ple de por, corres
sense saber on, fas un salt i vas a espetegar a una timba on trobes la mort.
Sempre dorms amb un ull obert, sempre alerta, sempre espantat. No hi ha
tranquil·litat: tot el mal ve de la por.
Aleshores digué l'ermità:
- No és ni de la fam, ni de l'amor, ni de la dolenteria, ni de la por, que vénen les nostres desgràcies. És de nosaltres mateixos que ve el mal. Som nosaltres els qui engendrem la fam, la dolenteria i la por.
Una història més
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home no sabia com fer-s’ho per a sentir-se en pau en una comunitat on li costava veure l'amor i l’acceptació entre els seus germans. I és que tots eren molt diferents i no veia cap punt d’unió entre ells. I això el feia sentir-se llunyà de tothom. Es va agenollar i va pregar al Senyor perquè li fes veure la manera de poder estimar la seva comunitat.
Després d'un temps, seguia delerós de rebre la resposta del Senyor. Un dia es va trobar amb un home que observava diverses pedres de moltes menes: unes de ciment, d’altres de robí, d’altres de plata, d’altres d'argila. L’home aixeca el cap, se’l mira i li pregunta.
"Què mireu, amic meu?"
Jo li vaig respondre: "Aquestes pedres que esteu observant".
"I què hi veieu?"
"Doncs, que n’hi ha algunes de molt boniques i que cal tenir-ne cura, d’altres que cal netejar i d’altres que jo llençaria", li vaig respondre.
"M’encanta la seva apreciació sobre les meves pedres. Vingui demà i li mostraré com ho veig jo".
L'endemà hi tornà i es trobà davant un preciós mural de Crist ressuscitat i fet amb totes les pedres classificades segons el seu criteri. Tot seguit li va explicar:
"Jo m’estava imaginant el meu mural i rumiava quines serien les pedres que faria servir... i vaig decidir començar-lo sense treure’n cap. Quan el vaig acabar, em vaig adonar que havia necessitat totes les pedres i que, si en treia alguna, el mural quedava incomplet".
Això em va convèncer de dues coses. Una: el valor concret que jo dono a cadascuna de les pedres, no és el mateix que el que Déu li dóna. Dues: si jo fos una d'aquestes pedres que conformen el cos de Crist, per a veure’m en el mural hauria de quedar-me en el lloc que em correspon. Si no ho fes ja no seria la figura exacta que l'autor volia.
L'home va marxar amb una visió completament renovada i ara la seva pregària va ser: "Senyor, ensenya’m quina és la meva missió i, per damunt de tot, ensenya’m a estimar-te en cadascun dels meus germans".
La màscara
Gilberto Brenson
Procedència: Col·laborador/a
Cada cop que em poso una màscara
per a tapar la meva realitat, tot volent ser el que no sóc, ho faig per a crear
una imatge falsa de mi mateix davant la gent. Després descobreixo que he atret
d’altres emmascarats i que he allunyat moltes persones perquè la meva màscara no
els dóna confiança.
Faig servir la màscara per a evitar que la gent vegi les meves debilitats. I
després m’adono que el altres, en no veure la meva realitat, no m'estimen pel
que sóc, sinó per la màscara.
Faig servir la màscara per a conservar les meves amistats. I després descobreixo
que, si perdo un amic per haver estat autèntic, és perquè realment no era amic
meu, sinó de la meva màscara.
Em poso una màscara per a evitar ofendre ningú i ser diplomàtic. I després
descobreixo que, allò que més ofèn les persones amb les que vull parlar de tu a
tu, és la màscara.
Em poso una màscara bo i convençut que és el millor que puc fer per a ser
estimat. I després descobreixo la trista paradoxa: allò que més desitjo
aconseguir amb la meva màscara, és precisament qui ho obstaculitza més.
Educar
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Desitjo...
El meu primer desig és que estimis i que, estimant, rebis la recompensa de ser estimat. I, si no és així, que et sigui fàcil oblidar i que després d’oblidar no obris la porta a la rancúnia. Que mai t’acompanyi la desesperança.
Desitjo, també, que tinguis amics, i que, fins i tot els inconseqüents, siguin valents i fidels. Que, com a mínim, en tinguis un en qui confiar sense cap mena de dubte. I que, com que la vida és així, et desitjo que també tinguis enemics.
Enemics? Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, per tal que, algunes vegades, et qüestionin les teves pròpies certeses.
I, d’aquesta manera, entre totes, puguis tenir-ne una que sigui justa, perquè no et sentis massa segur de tu mateix.
Voldria que fossis útil, però no insubstituïble. I en els mals moments, quan ja no quedi res a fer, aquest «ser útil» sigui suficient per a seguir mantenint-te dret.
De la mateixa manera, desitjo que siguis tolerant, no amb aquells que poc s’equivoquen, perquè això és massa fàcil... sinó amb els que l’erren molt i irremeiablement. Que fent un bon ús d'aquesta tolerància siguis un bon exemple per als altres.
Voldria que, si ets jove, no maduressis massa de pressa, i que, si ets madur, no vulguis rejovenir. Si ets gran, ancià, no desesperis, perquè cada edat té el seu plaer i el seu dolor, i és necessari que fructifiquin en nosaltres.
Voldria que tinguis els teus moments de tristor. No tot un any, potser un dia o un minut, per tal que valoris que el somriure diari és bo, que el somriure habitual és fat i el riure constant és malaltís.
Tinc ganes que descobreixis, urgentment, malgrat tot i per damunt de tot, que hi ha al teu costat, éssers oprimits, tractats amb injustícia, persones infelices...
Desitjo que sàpigues acaronar un gos, alimentar un ocell, escoltar el cant del rossinyol que canta a la mare natura, perquè d’aquesta manera et trobaràs bé amb ben poca cosa.
Voldria que plantessis una llavor, encara que sigui ben petita, l’acompanyis en el seu creixement, i descobreixis de quantes vides està fet un arbre.
Et desitjo prosperitat, que tinguis diners, perquè cal ser pràctic. I que, almenys, una vegada a l’any, posis una mica d’aquesta riquesa davant teu i diguis: «Això és meu». D’aquesta manera quedarà ben clar qui és l’amo de qui.
Que mai cap dels teus afectes no mori, però, si ho fa, puguis plorar sense gemegar i sofrir sense sentir-te culpable.
Desitjo, per acabar, que, si ets home, tinguis una bona dona al teu costat, i, si ets dona, un bon home, avui, demà, demà passat... I que, en tot moment, pugueu parlar d’amor per a tornar a començar.
Si tot això passés, no tindria res més a desitjar-te.
****************************************************************************************************************************
****************************************************************************************************************************
Dejuna de jutjar als altres
Descobreix a Crist que viu en ells.
Dejuna de paraules feridores
Omple’t de paraules guaridores.
Dejuna de ressentiment
Omple’t de gratitud
Dejuna d’enuigs
Omple’t de paciència.
Dejuna de pessimisme
Omple’t d’esperança cristiana.
Dejuna de preocupacions
Omple’t de confiança en Déu.
Dejuna de queixar-te
Omple’t d’agrair la meravella que és la vida.
Dejuna de pressions
Omple’t d’una oració incessant.
Dejuna d’amargura,
Omple’t de perdó.
Dejuna de donar-te importància a tu mateix
Omple’t de compassió pels altres.
Dejuna d’ansietat sobre les teves coses,
Comprometre’t en la propagació del Regne.
Dejuna de desànim,
Omple’t de l’entusiasme de la fe.
Dejuna de tot el que et separi de Jesús
Omple’t de tot el que t’acosta a ell.
!FELIÇ TEMPS DE QUARESMA¡
Una història més ( Per publicar en
temps pasqual)
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Un home no sabia com fer-s’ho per a sentir-se en pau en una comunitat on li costava veure l'amor i l’acceptació entre els seus germans. I és que tots eren molt diferents i no veia cap punt d’unió entre ells. I això el feia sentir-se llunyà de tothom. Es va agenollar i va pregar al Senyor perquè li fes veure la manera de poder estimar la seva comunitat.
Després d'un temps, seguia delerós de rebre la resposta del Senyor. Un dia es va trobar amb un home que observava diverses pedres de moltes menes: unes de ciment, d’altres de robí, d’altres de plata, d’altres d'argila. L’home aixeca el cap, se’l mira i li pregunta.
"Què mireu, amic meu?"
Jo li vaig respondre: "Aquestes pedres que esteu observant".
"I què hi veieu?"
"Doncs, que n’hi ha algunes de molt boniques i que cal tenir-ne cura, d’altres que cal netejar i d’altres que jo llençaria", li vaig respondre.
"M’encanta la seva apreciació sobre les meves pedres. Vingui demà i li mostraré com ho veig jo".
L'endemà hi tornà i es trobà davant un preciós mural de Crist ressuscitat i fet amb totes les pedres classificades segons el seu criteri. Tot seguit li va explicar:
"Jo m’estava imaginant el meu mural i rumiava quines serien les pedres que faria servir... i vaig decidir començar-lo sense treure’n cap. Quan el vaig acabar, em vaig adonar que havia necessitat totes les pedres i que, si en treia alguna, el mural quedava incomplet".
Això em va convèncer de dues coses. Una: el valor concret que jo dono a cadascuna de les pedres, no és el mateix que el que Déu li dóna. Dues: si jo fos una d'aquestes pedres que conformen el cos de Crist, per a veure’m en el mural hauria de quedar-me en el lloc que em correspon. Si no ho fes ja no seria la figura exacta que l'autor volia.
L'home va marxar amb una visió completament renovada i ara la seva pregària va ser: "Senyor, ensenya’m quina és la meva missió i, per damunt de tot, ensenya’m a estimar-te en cadascun dels meus germans".
Educar (Publicat ja ?)
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
No eduques quan imposes les teves
conviccions, sinó quan en suscites de personals.
No eduques quan imposes conductes, sinó quan proposes valors que motiven.
No eduques quan imposes camins, sinó quan ensenyes a triar-los.
No eduques quan imposes la submissió, sinó quan desvetlles el coratge de ser
lliures.
No eduques quan imposes les teves idees, sinó quan fomentes la capacitat de
pensar per tu mateix.
No eduques quan imposes la por que aïlla, sinó quan dones amor que apropa i
comunica.
No eduques quan imposes la teva autoritat, sinó quan afavoreixes l'autonomia de
l'altre.
No eduques quan imposes la uniformitat que despersonalitza, sinó quan respectes
l'originalitat de cadascú.
No eduques quan imposes la veritat, sinó quan ensenyes camins per arribar-hi.
No eduques quan imposes un càstig, sinó quan ajudes a acceptar una sanció.
No eduques quan imposes disciplina, sinó quan formes persones responsables.
No eduques quan imposes autoritàriament el respecte, sinó quan te’l guanyes
respectant a tothom.
No eduques quan imposes temor que paralitza, sinó quan aconsegueixes l'admiració
que estimula.
No eduques quan imposes informació a la memòria, sinó quan mostres el sentit de
la vida.
No oblidis el més important ( Per
publicar)
Autor/a: Desconegut/a
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada una dona molt pobra
que duia un infant als braços i, en aquells moments, passava ran una cabana.
Quan era just al davant va sentir una veu misteriosa que li deia des de dins:
- "Entra i agafa tot el que vulguis, però no oblidis allò que és més important.
Perquè quan surtis la porta es tancarà per sempre i et serà barrat el pas. Així
doncs, aprofita aquesta oportunitat que tens, però recorda no oblidar el més
important de tot." La dona va entrar a la misteriosa cabana i hi va trobar un
munt de riqueses arreu. Fascinada per l’or i les joies, va deixar el nen a terra
i va començar a recollir , ansiosament, tot el que podia i ho anava posant en el
davantal plegat a mena de farcell. La veu misteriosa li va repetir una altre
cop:
- "Només et queden vuit minuts i recorda que, després, no podràs tornar a obrir
la porta."
En exhaurir-se el límit de temps, la dona va sortir corrents carregada amb l’or
i les pedres precioses. I la porta es va tancar darrera seu. Llavors es va
adonar que el seu fill havia quedat dins, però la porta havia quedat tancada per
sempre.
Les riqueses li van durar ben poc, mentre que la desesperació va ser per sempre més.
LA RODA ( publicat)
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Col·laborador/a
Hi havia una vegada una roda mancada d’una petita part, perquè li havien escapçat un tros triangular. Però la roda volia tornar a estar sencera, sense que li faltés res. I així va ser com va anar a buscar la peça que li faltava. La pobra girava molt a poc a poc perquè li faltava aquell tros. I així tenia temps per fixar-se en les flors del camí, xerrava amb tothom i gaudia dels raigs del sol d’un dia esplèndid. Va trobar munts de peces, però no n’hi havia cap que li anés bé i les va deixar de banda. Finalment un dia va trobar-ne una peça que encaixava perfectament. Llavors va ser feliç perquè ja estava completa sense que li faltés res. Va posar al seu lloc el fragment i va començar a rodar. Va tornar a ser una roda perfecta i ara podia tornar a rodar a molta velocitat. I tan ràpida anava que ja no veia les flors ni xerrava amb ningú.
Quan es va adonar com de diferent era el món rodant tan de pressa, es va aturar, va deixar el tros que havia trobat altre cop a la vora del camí i es va allunyar rodant lentament.
La moralitat és que: sorprenentment, ens sentim més realitzats quan ens falta una mica que no pas quan ja no ens cal res. Perquè l'home que ho té tot és un home pobre en cert sentit: mai sabrà què és anhelar, tenir esperances, satisfer l'ànima amb el somni d'alguna cosa una mica millor; ni tampoc coneixerà l'experiència de rebre de la persona que estima allò que havia desitjat tant. Quan acceptem la imperfecció com a formant part de la condició humana i seguim rodant per la vida sense renunciar a viure-la a poc a poc, ens sentirem cada cop més realitzats en saber necessitar i rebre amor.
El petit avet(Per comentar amb el grup
de confirmació)
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a
Una vegada hi havia un avet molt
petitó. Tots els arbres del bosc tenien fulles i ell era l'únic que, en lloc de
fulles, tenia una mena d’agulles, no res més que agulles. Li sabia molt de greu!
Deia:
- Tots els meus companys tenen unes fulles verdes magnífiques i jo només tinc
punxes. M’agradaria tenir les fulles d’or per fer dentetes a tots els altres
arbres.
L’endemà, quan es va despertar, va
quedar mirar-se tot astorat.
- I ara! On són les meves punxes? Ja no les tinc. Estic cobert de fulles d’or.
Quina alegria més gran!
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- L’avet petitó és tot d’or!
Un lladregot ho va sentir i, de nit, es va acostar a l’avet amb un gran sac i va
robar-li totes les fulles. No en va deixar ni una.
Quan va sortir el sol, el pobre avet,
veient-se tot despullat, es va posar a plorar.
- No vull més fulles d’or! Quan vénen els lladregots us ho prenen tot i no us
deixen res. M’agradaria més tenir fulles de vidre. El vidre també brilla força.
L’endemà matí, quan es va despertar, tenia les fulles que havia desitjat.
Es va posar molt content i va exclamar:
- En lloc de fulles d’or tinc fulles de vidre. Puc estar ben tranquil, ara ja
ningú no me les prendrà.
I tots els seus veïns no feien més que dir:
- L’avet petitó és tot de vidre.
Quan arribà la nit va esclatar una gran tempesta i el vent bufà amb tota la
força.
El petit avet va ser sacsejat tant fortament pel vent que no li deixà ni una
fulla sencera.
Veient aquell estrall, l’avet es va posar a plorar.
- Què en sóc de desgraciat! Les fulles d’or me les prenen, les fulles de vidre
me les trenquen. M’agradaria tenir unes fulles verdes, ben verdes, com tots els
meus companys.
Així que, l’endemà, es va despertar i
tenia el que havia desitjat.
- Quina alegria! Ara ja puc estar tranquil i no tenir por de res.
Tots els seus veïns no feien més que dir:
- Mireu l’avet petitó! És com tots nosaltres.
Al cap d’una estona apareix una cabra tot passejant amb els seus cabridets. En
veure l’avet petitó, va començar a cridar :
- Veniu, cabridets, veniu! Mengeu fills, mengeu! Que no en quedi res!
Els cabridets, trescant i saltironant, s’ho mengen tot en un moment i no en
deixen ni una fulla.
Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred, es posa a
plorar desconsoladament.
- Se m’ho han menjat tot! M’he quedat sense les meves fulles verdes... Si, com a
mínim, pogués tornar a tenir les meves agulles!
L’endemà, en despertar-se, l’avet
petitó va sentir-se molt cofoi. Tornava a estar vestit d’agulles punxegudes
Què feliç que és! Què content que està! S’ha guarit ben bé del seu orgull!,
comentaven els altres arbres.
I tots els seus veïns, en sentir-lo riure, deien::
- Què bé, l’avet petitó torna a ésser el que era abans. Quin goig que fa!
La poma que no volia podrir-se ( Per el
grup de confirmació)
Autor/a: Desconegut/da
Procedència: Coaborador/a
Quin arbre més bonic! És una pomera. El pagès n'està tot cofoi perquè fa unes
pomes molt dolces. Amb tot i això, i no se sap per quins set sous, gairebé totes
surten una mica picades.
Un any hi va haver un fet ben curiós.
Una de les pomes no va voler esperar els temps de la collita i picar-se. Es
deia:
- Vull ser la millor de totes. No vull quedar-me al costat de les altres i
acabar picada com elles.
I, abans d’arribar el bon temps, d’una estrebada, es va separar de les
companyes.
En arribar el temps de la collita, el
pagès veié que, com sempre, estaven totes picades.
- Quina llàstima! - mormolà.
Però, en tastar-ne una, trobà que havia madurat molt bé i que la part bona era
molt dolça.
Mentre les collia, s’adonà que n’hi havia una terra, al costat d’una soca.
L’agafà i veié, sorprès, que no s’havia picat però que no tenia el bon color de
les altres.
La poma va pensar:
- S’ha fitxat en mi! Sóc la millor, sóc l’única que no està picada!
El pagès la va posar al cove, juntament amb les altres. Ella no s’hi trobava bé
al costat de les companyes. Sentia la fortor de la part picada... però també
l’olor de la part madura.
Llavors es va adonar que, per culpa del seu orgull, no havia madurat bé.
De què li servia no estar picada si li faltava aquell punt de dolçor que tenien
les altres?
En arribar a casa, el pagès va agafar
les pomes, en va treure la part picada i, de la part madura, en va fer una bona
confitura.
L’altre poma la va deixar a part. L’anava a tirar al femer, però va pensar:
- Esperaré uns quants dies, potser encara madurarà i serà tan bona com les
altres.
Allò que ens fa diferents (Per
publicar)
Una rosella va néixer enmig d’un camp
de blat immens.
Quan era només una llavor, sempre havia somiat en ser una flor especial. Volia
ser diferent, única, sense cap semblança amb les altres flors.
Quan la petita poncella es va obrir, la flor va poder veure el cel blau, el blat
daurat i moltes flors vermelles molt boniques, però totes iguals.
En arribar les pluges, es va formar un petit toll d’aigua just al costat de la
rosella. La flor s’hi va poder emmirallar i va quedar tota desconsolada en
comprovar que no era gens diferent de les altres. Era igual, ben igual que totes
les altres.
Va intentar abaixar el cap o girar-lo cap un costat tot pensant que, potser
així, semblaria diferent. Però s’hi sentia molt incòmoda. I, en tornar a la seva
posició normal, seguia sent igual a les altres.
Un dia, una marieta que vivia en aquell
camp es va enfilar per la seva tija. Quan va arribar als pètals, de sobte, va
començar a bufar el vent i a ploure. La rosella es va adonar que la marieta
tremolava de fred i, tancant els pètals, la va abrigar fins que va deixar de
ploure.
Quan va tornar a lluir el sol, la marieta li va donar les gràcies i es va
acomiadar, tot prometent-li que l’endemà tornaria a visitar-la.
- Serà molt difícil que em puguis trobar. Com em podràs reconèixer entre tantes
flors iguals?
- Et reconeixeré de seguida. Per a mi, tu ets diferent de totes les altres. Tu
m’has protegit de la pluja. Tu ets la meva amiga i no et puc confondre amb cap
altra flor.
La rosella continuava tenint-ne els
seus dubtes però l’endemà la marieta va tornar i també ho va fer els dies
següents.
D’aleshores ençà, la rosella no vol canviar d’aspecte en absolut. Sap que es
igual a les altres flors però que també que és diferent. La seva amiga, la
marieta, ve cada dia i la reconeix entremig de totes les roselles
|
Cor de ratolí ( publicat)
Hi havia una vegada un
ratolí que estava sempre angoixat, perquè tenia por del gat.
|
|
|
|
La carreta ( Publicat el
3-2-08)
Anys més tard, vaig ser una persona adulta. I, ara, quan veig una persona que parla massa, que talla la conversa de tots, que es inoportuna o agressiva, que presumeix del que té, que és prepotent i menysprea els altres, tinc la sensació de sentir la veu del meu pare dient: "Com més buida la carreta, més gran és el soroll que fa". |
CONTES SOBRE EL TEMA BONDAT
|
El príncep feliç (Per un
grup de catequesi) En un país molt llunyà, un Rei, que ja era molt vellet, estimava molt el seu fill: el jove Príncep Feliç. Tot el poble estava molt content del noi. Però un dia trist d'hivern una notícia es va estendre com la boira per tot el reialme: el futur rei havia mort sobtadament. La tristesa s'abatia damunt de totes les cases. La gent demanava al Rei que fes posar a la plaça major de la ciutat una estàtua que recordés la bondat del jove Príncep. Tots els artesans van treballar plegats nit i dia fins a tenir acabada la imatge més magnífica que hom pugui imaginar. Sobre un motlle de plom, s'hi havien sobreposat els materials més nobles: or, diamants, robins, maragdes, argents finíssims, ... Passaren els dies, i l'estàtua lluïa tota la seva esplendor. Un grup d'orenetes que migraven cap al sud travessà d'una revolada la ciutat. Però una de les orenetes, petita i feble, es refugià una estoneta sota el mantell de l'estàtua del príncep. De cop i volta quelcom humit i fred caigué damunt el caparró de l'ocellet. - Què ha estat això, si avui el cel està descobert? - es preguntava l'oreneta. - Sóc jo, el Príncep! - Per què plores? - preguntà estranyada l'oreneta -. - Des d'aquí puc veure la realitat de la gent del poble. Veig molts pobres, molta gent que pateix d'amagat. Ara estic mirant una dona vídua que plora dintre la cuina de casa seva perquè no té res per donar de menjar als seus fills ... Oreneta! Em faries un favor molt gran? - Bé ... si puc fer alguna cosa ... - Tu pots volar, i jo no em puc moure d'aquí. Amb el teu bec, treu-me un dels meus ulls, i porta el diamant a la casa d'aquesta dona. - I tu, com hi veuràs? - Encara em quedarà un ull.
L'oreneta, sense
pensar-s'ho dues vegades, féu el que li demanà el jove Príncep.
Arribant a la finestra de la cuina de la vídua, l'oreneta copejà amb
el bec els vidres, deixà en un racó el diamant i marxà volant. La
sorpresa i l'alegria de la vídua foren immenses. Donà moltes gràcies
a Déu i alimentà i vestí dignament els seus fills. Durant tota la tarda i tota la nit l'oreneta anà portant aquí i allà ara un diamant, ara un robí, ara un tros de capa brodada amb fils d'or i de plata, ara un anell amb maragdes, ... Tots els pobres de la ciutat van rebre com un miracle l'ofrena generosa del jove Príncep. L'endemà al matí, el dia era fred i plujós. El Rei, pensant que els lladres havien saquejat l'estàtua, s'indignà i portà el motlle de plom als forns per tal que destruïssin el que quedava de la imatge. Aquell mateix matí Déu convocà el seu Consell d'Àngels al Cel. Demanà a l'Arcàngel Gabriel que baixés a la terra i portés al cel les dues ànimes més boniques que trobés per convertir-les en àngels. Gabriel, després de visitar sense ser vist tots els pobles i ciutats del món, portà amb molta cura davant del bon Déu dues ofrenes que brillaven molt: - Aquí teniu, Senyor. El cor d'un príncep jove que el forn de la ciutat no s'ha pogut fondre de tanta vida i tant d'amor com té, i aquesta petita oreneta, que jeia morta al peu del que havia estat una estàtua. Encara duia unes petites perles al bec. Va donar la vida per ajudar els qui més patien.
Els àngels es van alegrar
molt amb aquestes dues ofrenes, i el Príncep Feliç i l'oreneta varen
començar de resplendir encara més. Hi ha qui creu, que les estrelles
que es veuen per la nit són el reflex de la vida del cel.
|
ALTRES VALORS
amistat
|
|
||
|
bondat ( + fraternitat )
Els amics són àngels (Per
Publicar) Un dia, quan era estudiant de secundària, vaig veure a un company de la meva classe caminant de retorn a casa seva. Es deia Kyle. Anava carregant tots els seus llibres i vaig pensar: "Per que s'estarà portant a casa seva tots els llibres el divendres? Deu ser un "empanat". Jo ja tenia plans per a tot el cap de setmana. Festa i un partit de futbol amb els meus amics el dissabte a la tarda, així que em vaig encongir d'espatlles i vaig seguir el meu camí. Mentre caminava, vaig veure a un munt de nois corrent cap a ell. Quan van arribar li van llençar tots els seus llibres i li van fer una traveta que el van fer caure al terra. Vaig veure que les seves ulleres van volar i van caure al terra com a tres metres d'ell. Va mirar cap amunt i vaig poder veure una tremenda tristesa en els seus ulls. El meu cor es va estremir, així que vaig córrer cap a ell mentre gatejava buscant les seves ulleres. Vaig veure llàgrimes en els seus ulls. Li vaig posar a les seves mans les seves ulleres i li vaig dir, "aquests nois són uns tarats, no deurien fer això". Em va mirar i em va dir: "gràcies!". Hi havia un gran somriure en la seva cara; una d'aquests somriures que mostraven veritable gratitud. El vaig ajudar amb els seus llibres. Vivia prop de casa meva. Li vaig preguntar per què no l' havia vist abans i em va explicar que s'acabava de canviar d'una escola privada. Jo mai havia conegut a algú que anés a una escola privada. Vam caminar fins casa. Li vaig ajudar amb els seus llibres; semblava un bon noi. Li vaig preguntar si volia jugar al futbol el dissabte amb mi i els meus amics, i va acceptar. Vam estar junts tot el cap de setmana. Mentre més coneixia a Kyle, millor em queia, tant a mi com als meus amics. Va arribar el dilluns al matí i allí estava Kyle amb aquella enorme pila de llibres de nou. Em vaig parar i li vaig dir: "Hola, faràs bons músculs si carregues aquests llibres tots els dies". Va riure i em va donar la meitat perquè l'ajudés. Durant els següents quatre anys ens vam convertir en els millors amics. Quan ja estàvem per acabar la secundària, Kyle va decidir anar a la Universitat de Georgetown i jo a la de Duke. Sabia que sempre seríem amics, que la distància no seria un problema. Ell estudiaria medicina i jo administració, amb una beca de futbol. Va arribar el gran dia de la Graduació. Ell va preparar el discurs. Jo estava feliç de no ser que havia de parlar. Kyle es veia realment fantàstic. Era un d'aquestes persones que s'havia trobat a si mateix durant la secundària, havia millorat en tots els aspectes, es veia bé amb les seves ulleres. Tenia més cites amb noies que jo i totes l'adoraven. Porra! Algunes vegades fins em sentia gelós... Avui era un d'aquests dies. Vaig poder veure que ell estava nerviós pel discurs, així que li vaig donar un copet en l'esquena i li vaig dir: "Estaràs genial, amic". Em va mirar amb una d'aquestes mirades (realment d'agraïment) i em va somriure: "Gràcies", em va dir. Va esclarir la seva gola i va començar el seu discurs: "La Graduació és un bon moment per a donar gràcies a tots aquells que ens han ajudat a través d'aquests anys difícils: els teus pares, els teus mestres, els teus germans, potser algun entrenador... però principalment als teus amics. Jo estic aquí per a dir que ser amic d'algú és el millor regal que podem donar i rebre i, a aquest propòsit, els hi vaig a explicar una història". Jo mirava al meu amic incrèdul quan va començar a explicar la història del primer dia que ens vam conèixer. Aquell cap de setmana ell tenia planejat suïcidar-se. Va parlar de com va netejar el seu armari i per què duia tots els seus llibres amb ell: perquè la seva mare no hagués d'anar després a recollir-los a l'escola. Em mirava fixament i em somreia. "Afortunadament vaig ser salvat. El meu amic em va salvar de fer alguna cosa irremeiable". Jo escoltava amb sorpresa com aquest formós i popular noi contava a tots un moment de debilitat. Els seus pares també em miraven i em somreien amb aquest mateix somriure de gratitud. En aquest moment em vaig adonar del profund de les seves paraules: "Mai subestimes el poder de les teves accions: amb un petit gest, pots canviar la vida d'altra persona, per a bé o per a mal. Déu ens posa a cadascun davant de la vida d'uns altres per a impactar-los d'alguna manera". "Els amics són àngels que ens duen en els seus braços quan les nostres ales tenen problemes per a recordar com volar"
|
|
|||
|
El millor i el pitjor del
mercat (Publicat 20-4-2008)
Un rabí envià al seu criat
al mercat a comprar la millor carn que trobés.
|
|
|||
|
El samurai i el monjo
(Publicat el 25-11-07)
Segons narra un antic relat
japonès, un bel·licós samurai va desafiar en una ocasió a un mestre
zen que expliqués el concepte de cel i infern. Però el monjo va
respondre amb desdeny:
|
|
|||
|
El venedor de quincalla
(Publicat el 10-2-08)
Hi havia un vell sufi que
es guanyava la vida venent tota classe de quincalla. Semblava com si
aquell home no tingués enteniment, perquè la gent li pagava moltes
vegades amb monedes falses que ell acceptava sense cap protesta, i
altres vegades afirmaven haver-li pagat, quan en realitat no ho
havien fet, i ell acceptava la seva paraula.
|
|
|||
|
|
|
|||
|
|
|
ALTRES VALORS
amistat
|
||
|
|
Complir la llei (Publicat
17-2-08)
La llei exigia que qui
trobes un objecte havia d'anar a la plaça i pregonar-ho tres
vegades. Si no sortia l'amo podia quedar-se'l.
Es pot caminar dins de totes les lleis i caminar fora de la justícia.
|
|||
|
|
En un temps en que Nasreddín tenia una tintoreria, un client li digué:
- Podries tenyir-me aquest
vestit?
Exigim que els altres es comprometin, precisin... però nosaltres preferim quedar-nos en vaguetats
|
|||
|
|
Una espelma (Publicat el
11-5-2008)
Nasreddín i els seus amics
van fer una juguesca. Si era capaç de passar-se una nit d’hivern al
mig de la plaça del poble sense cap mena de calefacció, li pagarien
un sopar. En cas contrari, seria ell qui els convidaria a tots. Quan el propi interès entra per la porta del davant, el seny surt per la de darrere
|
|||
|
|
El darrer discurs
Em sap greu, però no vull
ser emperador. No es el meu ofici. No pretenc governar ni conquerir
ningú. M’agradaria, si fos possible, jueus i gentils, negres i
blancs.
|
|||
|
|
|
|||
|
|
El bon home i els seu fill
(Publicat el 18-5-2008)
Un dia va dir al seu fill que guarnís la Moresca, que era la mula que tenien al mas, perquè havien d’anar fins a la vila propera on se celebrava el mercat i els calia comprar alguna cosa. El noi així ho va fer i, al cap d’una estona, pare i fill van emprendre amb la mula el camí de la vila. El pare va dir al seu fill que pugés a cavall de la mula i ell es va posar a caminar al seu costat.
Al cap de poca estona van
trobar dos llenyataires que venien en direcció contrària, amb la
destral al coll, i el pare va dir al seu fill que es fixés a veure
si sentia el que deien. Un dels llenyataires deia a l’altre
Així ho van fer, més
endavant van trobar uns hortolans que feien camí. De nou el pare va
recomanar al fill que es fixés en el que deien.
No havien fet gaire camí
que van passar un parell de traginers que duien blat al molí. I en
veure la mula amb pare i fill a cavall no es van saber estar de
comentar
Però vet aquí que abans
d’arribar a la vila en van sortir dues dones que anaven a dur el
menjar als homes que treballaven a la vinya i en veure’ls van dir
|
|||
|
|
|
|||
|
|
Filosofia i realitat(Per
publicar)
Un escrit budista tracta de
les sis dificultats de viure en una casa:
D'altra banda, viure sota
d'un pont té sis avantatges: Bella filosofia. Però quan veiem a les persones que viuen sota de ponts i viaductes, tenim la certesa que a vegades filosofia i realitat no coincideixen.
|
|||
|
|
Reflexió i tradició (Per
publicar )
Diu una llegenda popular
que hi havia una vegada una caserna militar al costat d'un poblet
del que no recordo el nom, i enmig del pati d'aquesta caserna hi
havia un banc de fusta.
|
|||
|
|
Els deu manaments (Per
publicar)
...I va succeir que un dia
a les portes del cel, es van ajuntar alguns centenars d'ànimes, que
eren les dels homes i dones que havien mort aquell dia... |
|||
|
|
L'àguila i els galls ( Per
publicar)
Dos galls es barallaven per
la preferència de les gallines; per fi un va posar en fuga a
l'altre. Qui fa ostentació dels seus propis èxits, no triga a aparèixer qui els hi arrabassi. |
|||
|
|
La mirada de l 'amor (Per
publicar
El rei estava enamorat de
la Sabrina: una dona de baixa condició a la que havia fet la seva
última esposa.
La realitat és sempre la
mateixa. i el que és, és... No obstant això, com en el conte, l'home
pot llegir un fet d'una manera o d’una altra contrària.
|
|||
|
|
L' ase juganer (Per
publicar)
Un ase va pujar a la
teulada d'una casa. Es va posar a saltar i va escardar la teulada.
El propietari enfadat el va fer baixar d'immediat, castigant-lo
severament amb uns assots. Treballa sempre per al que t'has preparat, no facis el que no és del teu camp. |
|||
|
El nan i el gegant ( Per
publicar) Hi havia una vegada un gegant que era a punt de travessar un riu profund i es va trobar amb un pigmeu que no sabia nedar. El pigmeu era molt baix i no podia passar el riu pel seu propi peu. El gegant va i se’l carrega a les espatlles i es fica dins l’aigua. A mitja travessia, el pigmeu -que sobreeixia quasi mig metre per damunt del cap del gegant- va aconseguir veure els indis d'una tribu, que esperaven dissimuladament amagats que s'acostés el gegant. Estaven apostats amb els seus arcs darrera de la vegetació de l'altra riba. El pigmeu va avisar el gegant. Ell es va aturar i va donar mitja volta tot desfent la travessia. I, per sort, ho va fer prou a temps perquè una fletxa disparada des de l'altra riba va caure a l'aigua arran del gegant sense tocar-lo. I així van anar caient dins l’aigua les altres fletxes que van disparar. Mentrestant ells dos - gegant i pigmeu – tornaven a la vora del riu sans i estalvis.
El gegant va donar les
gràcies al pigmeu per haver-lo salvat del perill. Però ell li va
dir:
|
ALTRES VALORS
amistat
|
|
|
|
|
compartir (+ sensibilitat)
|
|
|
|
|
|
compartir (+ servei)
El cel i l'infern (Per
publicar) Un home estava parlant amb el Senyor sobre el cel i l'infern. El Senyor li va dir: "Vine, et faré veure l'infern". Van entrar en una habitació on un grup de persones eren assegudes al voltant d'una olla enorme. S’hi coïa una escudella de pagès d’allò més bona. Però tots estaven neguitosos i morts de fam. Cadascú tenia una cullera que arribava fins a l'olla, però la seva cullera tenia un mànec molt més llarg que no pas el seu braç i no la podien fer servir per portar el menjar a la boca. El patiment era terrible. Després de contemplar aquell espectacle terrible, el Senyor em va dir: "Vine, ara veuràs el cel". Ara van entrar en una altra habitació, idèntica a la primera: l'olla amb l’escudella de pagès, un grup de persones, les mateixes culleres de mànec llarg. Allà però, tots estaven contents, eren feliços i gaudien d’allò més d’aquell tec. "No ho entenc", va dir l'home. "Perquè són tan feliços aquí, si a l'infern tot és igual i, en canvi, se’ls veu tan desesperats i sense poder menjar?" El Senyor va somriure i em va respondre: "Ah, és ben senzill". "Aquí han après a donar-se el menjar els uns als altres". És a dir, mentre que a l'infern cadascú vol menjar amb la seva cullera i no és capaç d’oferir-la als altres; al cel cadascú pensa primer en el germà i li dóna menjar amb la seva cullera i, en canvi, ell menja del que li ofereixen els altres amb la seva
|
|
|
compartir ( + donació)
L'ampolla d'aigua (
Per publicar)
En un supermercat hi havia
una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella:
la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar
ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se
li acudia fer res per als altres. |
|
|
compartir ( + comunitat)
La sopa de pedres (
Per la catequesi)
- Podríeu atendre un pobre soldat, ferit de guerra? - Aneu-vos-en d'aquí! - féu la dona -. Que no sabeu que en aquest poble passem fam i necessitem de tot? El poc que tenim cal que ho donem als nostres fills! El pobre soldat ho anà intentant de casa en casa. Però la resposta sempre era la mateixa: NO! Molt desanimat, i a punt de marxar del poble, va sentir les veus d'unes noies joves que provenien del riu. El soldat tingué una idea. - Hola noies! Què feu? - Rentem la roba de les nostres famílies. Ho fem amb sorra i aigua perquè no tenim detergents. I, a més a més passem una gana ... - Mira que bé! Doncs jo us puc fer una sopa boníssima. Sí, una sopa de pedres! - Una sopa de pedres? -Les noies es van posar a riure perquè es pensaven que el soldat estava boig- I com la faràs aquesta sopa?
- Que ho voleu veure? Sí?
Doncs veniu a la plaça, que us ensenyaré a fer-la. - Primer necessito una olla gran i vella! - A casa en tinc una! - digué la noia més riallera -.
El soldat omplí l'olla amb
aigua i començà de posar-hi pedres, moltes pedres i de diverses
menes. Quan feia una estona que remenava, el soldat tastà l'aigua
calenta i digué: - Jo te'n portaré - féu una de les noies Al cap d'una estona: - Ara li falta ... una mica de tomàquet I així anava demanant diversos ingredients: - Una mica de ceba ... una mica de patata ... un pollastre ... una mica de pastanaga ... una mica de ... L'estona passava. I l'olor que sortia d’aquella olla gran i vella arribava a cadascuna de les cases del poble. La gent, morta de gana, sortia de les cases i s’anava acostant al centre de la plaça. Tothom duia un plat buit i ressec. El bon soldat es compadí d'aquella gent i començà a posar brou i més brou dins els plats buits que portaven. Tothom en menjà tant com volgué. Finalment, totes les famílies del poble havien après que compartint el poc que tenien podien tirar endavant. - Queda't amb nosaltres, si us plau! - suplicava la gent del poble unànimement al soldat -. Et guarirem i et mantindrem tant de temps com vulguis! - Gràcies de tot cor, però he d'anar a d'altres pobles a fer el mateix. Suposo que hi ha molta gent que encara no ha après a compartir. "Tant de bo el bon soldat arribi a tots els racons de la terra!" |
|
|
compartir ( + proïsme)
La llet ( Per publicar) Una tarda de primavera en Ferran, un noi ric de la ciutat, va arribar tot passejant fins a una granja de les afores. Es va fer servir, pagant amb els seus diners, una tassa de llet. Va anar a seure a l'ombra d'un bon arbre, va esmicolar pa a la llet i se la va cruspir cor què vols. En Frederic, un pobre minyó del poble veí, amb la cara pàl·lida de gana i de misèria, es trobava no gaire lluny d'ell veient l’escena. Encara que li hauria convingut prou alguna cosa per menjar, era massa discret com per a demanar-ho. En Ferran, bo i ric que era, li havia passat pel cap que hauria de donar alguna cosa al noiet pobre; però, s’ho va treure del pensament i no va escoltar aquella bona intenció del seu cor. I així, sense cap remordiment, va continuar menjant. Quan gairebé s'havia acabat gairebé la llet, es va fixar en una llegenda que es podia llegir al fons de la tassa. Després de llegir-la va quedat confós i avergonyit. I, sense pensar-s’ho més, es va fer omplir un altra vegada la tassa i va demanar un bon tros de pa. Llavors va cridar al pobre Frederic, va fer bocins el pa i el va ficar dins la tassa de llet i, amorosament, li va demanar que s'ho mengés. Aquesta sentència dels fons de la tassa hauria d'estar escrita a totes les tasses de la gent rica, va dir en Ferran. La llegenda deia així:
|
|
|
Arriguemuca
Un dia arribà a la selva un
personatge nou.
La primera tribu fou la
dels caçadors. Tota la vida de la tribu girava entorn la caça.
Va fer camí cap un altre
indret.
Ara va anar riu amunt i
trobà la tribu dels guerrers. Els entusiasmava la lluita i qualsevol
motiu era suficient per posar a prova les seves forces.
Més endavant trobà una
altra tribu en una clariana de la selva. Eren els ritualistes.
Adoraven el sol i la seva activitat principal eren els ritus de
culte que li oferien.
Finalment va arribar fins
on habitava la darrera tribu. Eren artesans. Eren molt creatius i de
les seves mans sortien objectes que feien agradable la vida de la
tribu.
El viatger va passar-se
molt temps pensant en les experiències que havia viscut amb tots els
seus nous amics. I finalment va tenir una gran idea.
- Se, se!
- A més - continuà el
viatger - estic content perquè he trobat un nom per a mi.
M’anomenareu: ARRIGUEMUCA
Arriguemuca havia començat
la seva tasca.
|
|
|
compartir(+ proïsme)
La ceguesa
Un sant home travessava un
poble en declinar el dia. Anava trucant a totes les portes, però
ningú no li responia. Quan ja se n’anava, va veure una cova. No
podia trucar a la porta perquè no en tenia. Dins hi habitava la
persona més pobre de la regió i, en aquell moment, atiava les seves
brases del foc que tenia encès per protegir-se del fred. Quan va
veure el rabí, el va fer entrar, va compartir amb ell la sopa, va
estendre la seva capa pel terra i van dormir tots dos allí mateix.
L’endemà, el rabí es va aixecar, va beneir el que l’havia acollit
com el seu amfitrió i li va dir: |
|
|
compartir (+ ecologia)
Els rius i el mar
Tots els rius es van
ajuntar per queixar-se al mar dient-li: |
|
|
La presó
Hi havia una vegada un manyà que el van acusar injustament d'uns delictes. Per això el van condemnar i va haver d’anar a una presó fosca i inhòspita. Quan hi portava algun temps, la seva dona, que l’estimava, es va presentar al rei i li va suplicar que li permetés almenys portar-li una catifa al seu marit, perquè així pogués complir amb les pregàries de cada dia. El rei va considerar justa aquesta petició i va donar permís a la dona perquè li portés una catifa per a l'oració. El presoner va agrair-li la catifa a la seva dona i, cada dia, feia fidelment les seves oracions agenollat al damunt. Al cal d’un temps, l'home es va escapar de la presó. Quan li preguntaven com ho havia aconseguit, explicava que, després d'anys de fer els seves prostracions i pregar per poder sortir de la presó, havia començat a entendre allò que tenia just sota els nassos. Perquè un bon dia va veure que la seva dona hi havia teixit a la catifa el dibuix del pany que el mantenia presoner. Quan es va donar adonar d'això va comprendre que ja tenia tota la informació que necessitava per escapar. Va començar a fer-se amic dels seus guàrdies i els va convèncer que tots viurien molt millor si l'ajudaven i escapaven plegats de la presó. Ells hi van estar d'acord perquè, encara que eren guàrdies, comprenien que també eren presoners. Voldrien escapar però no tenien els mitjans per fer-ho. Per això, van decidir que ells portarien peces de metall i ell en faria coses útils per a vendre-les en el mercat. Junts anirien recollint recursos per a la fugida i el manyà faria una clau amb el tros de metall més fort que poguessin comprar. Quan ja ho tenien tot a punt, una nit, el manyà i els seus guàrdies van obrir el pany de la porta de la presó i van sortir en el més cru de la nit. Fora l’estava esperant la seva estimada esposa. Van marxar plegats i tots es van fer bons amics i van viure feliços i en harmonia. |
|
|
Un pare estava observant al
seu fill petit que intentava moure un test amb flors que pesava
molt. El petit s'hi esforçava, suava, però no aconseguia desplaçar
el test ni un mil·límetre. |
|
|
L'avar
Un ancià es trobava en el
seu llit de mort i encara seguia pensant el mateix que havia estat
fent tota la seva vida: amuntegar diners. |
|
|
El Peixet
En Marc ha tornat a casa
fet un mar de llàgrimes. El nen més fort de la classe l’ha esperat a
la sortida i l’ha pegat. Ell ni tan sols ha pogut defensar-se. El PEIXET
Fa molt de temps, els
peixos grossos i els peixos petits nedaven junts, tranquils i
pacífics, a les aigües del mar. Tots menjaven les mateixes algues
que creixien profusament en els fons marins. N’hi creixien tantes
que eren suficients amb escreix per a tots els peixos. |
|
El riu gelat
Un viatger molt cansat va arribar a la vora d'un riu. No hi havia cap pont pel que es pogués creuar. Era hivern i la superfície del riu es trobava congelada. Enfosquia i desitjava arribar aviat al poble que es trobava a poca distància del riu, mentre hi hagués prou llum per a distingir el camí. Va arribar a preguntar-se si el gel seria prou fort per a suportar el seu pes. Com que viatjava sol i no hi havia ningú més pels voltants, una fractura i caiguda en el riu gelat significaria la mort; però passar la nit en aquest hostil paratge representava també el perill de morir per congelació. Per fi, després de molts dubtes i pors, es va agenollar i va començar, molt cautelós, a arrossegar-se per damunt del gel. Pensava que, al distribuir el pes del seu cos sobre una major superfície, seria menys probable que el gel es trenqués sota el seu pes. Després d'haver recorregut la meitat del trajecte en aquesta forma lenta i dolorosa, de sobte va escoltar el so d'una cançó darrere seu. De la nit va sortir un carruatge tirat per quatre cavalls, ple de carbó i conduït per un home que cantava amb alegria mentre feia el seu despreocupat camí. Allí es trobava el nostre cautelós viatger. Arrossegant-se amb mans i peus, mentrestant, al seu costat, com un vent hivernal, va passar el conductor amb el seu carruatge, cavalls i pesada càrrega pel mateix riu gelat!
|
ALTRES VALORS
amistat
|
|
No ploreu, és l'hora de
l'alegria
"...sempre és més important
allò que uneix que no pas allò que separa." "No discutim qui té raó; acostem-nos, coneguem-nos, estimem-nos i respondrem a la pregària de Jesús: que tots siguin u." "L'església no és cap museu arqueològic que hàgim de conservar, sinó un jardí obert. És la font d'aigua fresca enmig de la plaça del poble perquè tothom en pugui beure".
"Els pacífics que l'Evangeli proclama benaurats no són inactius, són els qui treballen per la pau, una pau basada en la veritat, que té com a objectiu la justícia, com a força l'amor, com a mètode la llibertat."
|
|
|
El científic i la rosa
Va prendre les coses molt seriosament. Primer va estudiar la terra. Va descobrir que estava prop d'una paret els fonaments de la qual arribaven fins a la tosca. La greda extreta havia sigut tirada precisament en el lloc on després va haver d'estar el roser. Es tractava d'una terra amb història i amb condicionants en part negatius. A més, tota la pluja que queia sobre aquella part de la teulada, es descarregava en el ràfol que donava just sobre la planta. Podia succeir que a vegades hi haguera excés d'humitat. Manca de sol al matí; en canvi de tarda el tenia en excés, pel reflex de la paret emblanquinada que li tornava duplicada la calor. Hi havia molts perquè en la història prèvia de la seva terra i en la geografia que li tocava compartir. Però també n'hi havia en el propi ser del roser i en la història del seu creixement. Perquè la varietat no era la més adaptada a aquest clima. Va ser plantada fora de la seva època, i de petita havia sofert un seriós accident que per poc acaba amb la seva existència. Quants traumes i condicionants! Realment al llegir l'informe, era com per a desesperar-se. Què es podia fer? Aparentment es tractava de circumstàncies irreversibles, o molt poc variables ja. Però aquí estava, al meu entendre, l'equivocació. La suma de tots els perquè del passat de la rosa, no donaven cap explicació sobre el per què de la seva existència allí, en aquest lloc i en aquestes condicions. Tots els perquè es referien al seu passat, i eren simplement informes sobre la realitat existent i comprovable. I el que en realitat interessava era el present de la planta i el seu futur. Van anar novament al científic, per demanar-li un consell. Més que això, potser, van voler saber perquè la planta estava justament allí i no en un altre lloc. Perquè se li demanava a la pobra rosa que visques en aquesta geografia i història amb tants condicionats negatius. I l'home, que era un científic seriós, no un poca-solta, els va respondre: - Això no m'ho preguntin a mi. Preguntin al jardiner. La resposta estava integrada en un pla molt més ampli que el de la simple història comprovable de la planta. El jardiner tenia un projecte en totalitat que abraçava tot el jardí. En la seva saviesa, coneixia molt bé tot el que amb la seva ciència descobriria el científic. I no obstant va voler que la rosa visqués, en aquell racó del jardí, comprometent-se a vigilar els seus cicles i a defençar la seva vida amenaçada. El jardiner estava compromès tant amb la rosa com amb tota la vida i la bellesa del jardí. Això depenia d'un pla nascut en la saviesa del seu cor, i per tant no podria mai ser investigat pel científic, que reduïa la seva recerca a la mera existència de la planta individualment considerada en la seva geografia concreta. Al metge podràs preguntar-li sobre els perquè del teu dolor. Al psicòleg sobre l'arrel dels teus traumes. A l'historiador i al sociòleg el passat que et condiciona. Però el per què has estat cridat a la vida aquí i ara, això cal preguntar-ho a Déu. Jesús deia: - El meu Pare és el Jardiner.
|
|
|
El ganivet
Es tractava de dos ascetes
errants, Un d'ells es va asseure a meditar i l'altre va treure el
seu ganivet per a obrir un coco. De cop i volta, va venir un mico i
es va dur el ganivet. El sadhu va córrer fins el seu company i el va
treure de la meditació per a dir-li ple d'ansietat.
|
|
|
Actitud
Quant més visc, més m'adono de l'impacte que l'ACTITUD té sobre la meva vida. La meva ACTITUD, per a mi, és més important que els fets.
És més important que el
passat, que l'educació, el diners, les circumstàncies, que els
fracassos, l'èxit, que el que altres persones pensen, diguin o
facin. És més important que les aparences, els dons o la destressa
per a tenir èxit. És nostra l'elecció de l'ACTITUD que assumirem en
resposta a tota situació. No podem canviar el nostre passat no podem
canviar el fet que la gent actuï de determinat manera.
|
|
|
Cal mirar cap amunt Anava una barqueta pesquera sortint de la vora del mar, Quin moviment que es veu en aquest lloc!, es necessita ser molt bon mariner per a no marejar-se i sentir ganes de baixar i posar-se a córrer. La barqueta es movia graciosament al ritme de les onades, però els mariners sofrien les conseqüències d'aquell vaivé... Un d'ells va rebre ordres de pujar a un pal, i a mesura que anava pujant se sentia pitjor... el capità d'aquell vaixell li va cridar: " SI NO VOLS SENTIR-TE MALAMENT, MIRA CAP AMUNT..."
|
|
|
Carta de Chiara al
seu nebodet a punt de néixer
Hola, fill de la Francesca,
que no has nascut encara… Chiara, 7 Juliol 1989
|
|
|
Com vèncer la por
"Et veig preocupat. Tens
algun problema...?", vaig preguntar a un company de treball fa
diversos anys.
-"És cert", em va
contestar. "Hi ha quelcom que m'està mortificant. Resulta que ahir
em vaig graduar d'advocat..." -"Home, et felicito", li vaig dir. "El
que no comprenc és com això et té apesarat". -"Mira", em va
respondre a manera d'explicació. "Si algú em preguntava ahir quelcom
en matèria de Dret, jo podia contestar-li "deixa'm consultar això
amb un professor meu". En canvi avui ja sóc un professional, no un
estudiant. Avui he de saber la resposta. I tinc por..." Serà que sempre tindrem quelcom a què témer? La xicota que s'està casant... L'home que va a sol·licitar una ocupació... La jove que va a parir... La persona que entra en el consultori d'un dentista... El que ha de viatjat en un jumbo jet... La mare que té un fill malalt... El pare que no està segur de guanyar prou... Por de viure avui, en aquestes circumstàncies... i por de morir demà, en qualsevol circumstància. En ocasions, por que ens vegin. En altres, que no ens vegin. Por a dir No. I por a dir Sí.
En l'evangeli de Mt
24,37-44, el Senyor parla d'aquest enemic tan comú i tan present com
és la por. En una de les seves frases (segons apareix en la versió
de Sant Lluc) ens diu que hi haurà moments en que "els homes es
quedaran sense alè per la por, pensant en el que ve damunt el
món..." No obstant, l'evangeli també diu que al mig de la seva por,
l'home "el veurà venir a Ell amb gran poder i majestat". I diu el
que hem de fer, amb por i tot: El professor Antonio Coll, admirable dominicà contemporani, té una frase feliç que diu: "El major enemic de l'home és la por. Però hi ha quelcom al que la por tem: la confiança en Déu". El concepte "no tingues por" apareix 365 vegades en la Bíblia. Una per cada dia de l'any! Quan el Senyor es fa present... i quan l'home es posa dret i alça el seu cap... la por desapareix. Amic/ga: Quin era la teva por fa dos minuts? Déu no vol que tinguem por, vol que tinguem fe.
|
|
|
Creu pesada
Un jove, ja no podia més
amb els seus problemes. Va caure de genolls, pregant: "Senyor, no
puc seguir. La meva creu és massa pesada". A l' entrar, va veure moltes creus, algunes tan grans que no podia veure la part de dalt. Després, va veure una petita creu recolzada en un extrem de la paret. "Senyor", va murmurar, "vull aquesta", va dir assenyalant-la. I el Senyor va contestar: "Fill meu, aquesta és la creu que acabes de deixar".
|
|
|
En un petit poble vivia un vellet amb el seu fill de 17 anys. Un dia, l'únic cavall blanc que tenien i treballava va trencar la reixa i se'n va anar amb altres cavalls salvatges. La gent del poble murmurava: "quina desgràcia la seva, senyor Cipriano!", i ell, tranquil, contestava: "potser una desgràcia o potser una benedicció". Dies després, el cavall blanc va tornar amb un magnífic cavall salvatge, i la gent saludava l'ancià dient-li: "quina benedicció!", a la qual cosa el senyor Cipriano replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció". Al cap d'uns quants dies, el fill adolescent, mentre muntava el cavall salvatge per a domar-lo, va ser derrocat i es va fracturar una cama, arran de la caiguda va començar a coixejar, i la gent li deia a l'ancià; "quina desgràcia la seva, bon home", a la qual cosa ell replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció". Dies després va començar la guerra i tots els joves del poble van ser portats al front de batalla, menys el fill del senyor Ciprinao per què anava coix i tota la gent del poble saludava l'ancià i li comentava: "quina benedicció la seva, senyor Cipriano!". I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar una vegada més dient: "només Déu ho sap, potser una benedicció o potser una desgràcia". Efectivament, només Déu sap, i Ell mai s'equivoca.
|
|
|
En Joan i l'Emilia
En Joan, amb el rostre
abatut de pesar es reuneix amb la seva amiga Emília en un bar a
prendre un cafè. Deprimit va descarregar en ella les seves angoixes:
..que el treball, que els diners, que la relació amb la seva
parella, que la seva vocació... tot semblava estar malament en la
seva vida. L'Emília va introduir la mà a la cartera, va treure un
bitllet de 1.000€ i li va dir: En Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar a la cartera i dotat d'una renovada energia va cridar al cambrer per pagar el compte..."
|
|
|
L'alpinista
Es diu que un alpinista, il·lusionat per conquerir l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació, però volia la glòria només per a ell, per tant va pujar sense companys. Va iniciar l'ascens , se li va anar fent tard, i més tard, i no es va preparar per a acampar, sinó que va continuar pujant decidit a arribar al cim, fins que es va fer fosc. La nit va caure pesadament a la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, visibilitat zero, no hi havia lluna i les estrelles s'amagaven darrera els núvols. Pujant per un penya-segat, a només 100 metres del cim, va relliscar i va caure al precipici… queia a una velocitat vertiginosa, només podia veure ràpides taques més fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit per la gravetat. Seguia caient…en aquests angoixats moments, li van passar per la ment tots els moments de la seva vida, ell pensava que anava a morir, no obstant, de cop va sentir una estirada molt forta que quasi el parteix en dos… Sí, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llargíssima soga i allò el tenia agafat per la cintura. En aquests moments de quietud, suspès pels aires, no li va quedar més que cridar: "AJUDA'M, DÉU MEU", "AJUDA'M, "… De sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar: Què vols que faci? - "Salva'm, Déu meu". - Realment creus que et puc salvar? -"Per descomptat, que si" LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!… Va haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home es va aferrar més a la corda, però no la va tallar. Explica l'equip de rescat que al dia següent van trobar penjat a l'alpinista congelat, mort, agafant amb força la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…
|
|
|
L'elefant i el circ Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. També a mi i, com després em vaig assabentar, a d'altres, em cridava l'atenció l'elefant. Durant la funció, l'enorme bèstia feia desplegament de pes, grandària i força descomunal... però després de la seva actuació i fins a una estona abans de tornar a l'escenari, l'elefant quedava subjecte només per una cadena que agafava una de les seves potes a una petita estaca clavada al terra. No obstant, l'estaca era només un minúscul tros de fusta tot just enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal capaç d'arrancar un arbre d'arrel amb la seva pròpia força, podria, amb facilitat, arrancar l'estaca i fugir. El misteri és evident: Què el manté llavors? Per què no fuig? Quan tènia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat... Per què l'encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l'elefant i l'estaca... i només el recordava quan em trobava amb altres que també s'havien fet la mateixa pregunta. Fa alguns anys vaig descobrir que per sort algú havia sigut prou savi com per a trobar la resposta: "L'elefant del circ no escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt petit". Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit elefant subjecte a l'estaca. Estic segur que en aquell moment l'elefantet va empènyer, va tirar i va suar tractant de alliberar-se. I malgrat tot el seu esforç no va poder. L'estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat i que l'endemà ho va tornar a provar, i també a l'altre i el següent... Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós no escapa perquè CREU QUE NO POT. Ell té el record de la seva impotència, d'aquella impotència que se sent poc després de néixer. I el pitjor és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai... Mai ...va intentar posar a prova la seva força una altra vegada ... Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant: anem pel món lligats a centenars d'estaques que ens treuen llibertat. Vivim creient que un munt de coses "no podem" simplement perquè alguna vegada ho vam provar i no vam poder. Gravem en el nostre record: No puc... No puc i mai podré. Vam créixer portant aquest missatge que ens vam imposar a nosaltres mateixos i mai més no ho vam tornar a intentar. L'única manera de saber, és intentar-ho de nou, posant en l'intent TOT EL TEU COR.
|
|
|
L'home sense rostre
El jove, mentre esperava que arribés la seva oportunitat amb algun circ o fins i tot fer d'ajudant de qualsevol escenari, treballava en els embarcadors locals, que vorejaven els pitjors sectors de la ciutat. Caminant a casa, una tarda, aquest jove va ser atacat per cinc delinqüents que el volien robar. En lloc de donar-los els diners que portava, el jove es va resistir. No obstant, els cinc malfactors el van sotmetre amb facilitat i van procedir a colpejar-lo salvatgement. Amb les bótes i manyoples d'acer van pegar el seu rostre i tot el seu cos, deixant-lo mig mort. Quan la policia el va trobar tirat al camí, van assumir que ja estava mort i van cridar a la camioneta de la funerària. En el trajecte cap a la funerària un dels policies el va sentir respirar roncament buscant aire i immediatament el van traslladar a la unitat d'urgències de l'hospital. Quan va ser col·locat en una de les lliteres, una de les infermeres va mencionar amb horror que aquest jove ja no tenia rostre. Els seus ulls havien estat colpejats terriblement, el seu crani, les seves cames i els seus braços estaven fracturats, el seu nas estava, literalment, penjant de la cara, totes les dents havien desaparegut i els ossos de la mandíbula van ser separats de l'estructura del crani. Encara que va salvar la vida, es va passar un any a l'hospital. Quan finalment va sortir de l'hospital, el seu cos havia curat de les ferides, però tenia un rostre d’aspecte monstruós que produïa rebuig a tots els que el miraven. Ja no era aquell jove ben plantat que tots havien admirat. Quan el jove va començar a buscar treball va ser rebutjat repetidament en tot arreu a causa de l’aspecte repulsiu de la seva imatge. Algú li va suggerir que s'afegís al circ amb el nom de "L'Home sense Rostre". Ell va haver de fer això per un temps. Així i tot, seguia sent rebutjat i quasi ningú volia acostar-se o acompanyar-lo. Va tenir pensaments suïcides. La situació no va canviar en cinc anys. Un dia aquest jove va passar davant d'una església i buscant quelcom de pau, va entrar. Després d'escoltar els seus laments un sacerdot se li acosta. Va sentir molta llàstima per ell i el va portar fins a la rectoria on van parlar una llarga estona. El sacerdot es va impressionar tant amb aquest jove que li va dir que faria tot el que estigués al seu abast per a ajudar-lo a restaurar el seu rostre, la seva dignitat i la seva vida, sempre que el jove fes la promesa de convertir-se en un catòlic exemplar i que confiés que la pietat de Déu l'alliberaria d'aquest turment. El jove va assistir, des de llavors, cada dia als serveis religiosos on li agraïa a Déu el salvar-li la vida i li demanava, tan sols, que li donés pau mental i la gràcia per a convertir-se en el millor home que ell pogués arribar a ser als ulls de Déu. El sacerdot, a través dels seus contactes personals, va aconseguir els serveis del millor cirurgià plàstic a Austràlia. No cobraria res al jove, pel fet que el doctor era un gran amic del sacerdot. El doctor també es va impressionar en veure que el jove mirava ara a la vida amb alegria, esperança i amor a pesar de l'horrible experiència que patia. La cirurgia va ser tot un èxit. Se li va fer també el millor treball de reconstrucció dental. El jove es va convertir en tot el que li va prometre a Déu que seria. També va ser beneït abundantment amb una meravellosa esposa i molts fills. A més va aconseguir un èxit impressionant en una carrera en què sens dubte hagués sigut l'últim a trobar èxit sinó hagués estat per la Gràcia de Déu i l'amor de les persones que es preocupaven per ell. Aquesta experiència ell la va fer pública. El jove era MEL GIBSON, i la seva vida ha servit d'inspiració per a la pel·lícula "L'home sense rostre", que ell mateix va produir. |
|
|
Les pedres
Un expert assessor
d'empreses en Gestió de Temps va voler sorprendre els assistents a
la seva conferència.
Bé, què hem demostrat?, va
preguntar. No!, va concloure l'expert: El que aquesta lliçó ens ensenya és que si no col·loques les pedres grans primer, mai podràs col·locar-les després.
|
|
|
Petjades a la sorra
Una nit un home va tenir un
somni on caminava per la platja al costat del Senyor. Al cel es
veien reflectides escenes de la seva vida. Davant de cada escena
veia a la sorra dos parells de petjades: les seves i les del Senyor.
|
|
|
Creure en l'utòpic Jo he somiat que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans. Jo he somiat aquest matí, que un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana. Jo he somiat també que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del món. Jo he somiat encara que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com un gran torrent. Jo he somiat també avui que en totes les altres esferes de l’Estat i en tots el municipis hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels camins del seu Déu. Jo he somiat també que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por. Jo he somiat també avui que s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà veure, que tots el homes, aplegats, el veuran.... Jo he somiat també que, gràcies a aquesta fe, vencerem les temptacions del desesper i encendrem una llum nova damunt les tenebres del pessimisme. |
|
|
Il·lusions
Vet aquí una vegada un nen
anomenat Daniel que vivia amb els seus pares en una caseta a
l'interior d'un bosc. Daniel estava molt content perquè aviat
arribarien els Reis Mags i la seva il·lusió era una bicicleta que
els havia demanat. La nit de reis es va ficar molt nerviós al llit i
tot just va poder agafar el son. Quan es va aixecar va ser corrent a
veure el seu regal però com va ser la seva sorpresa quan va veure
que no havia res per a ell. Quan es van aixecar els seus pares
Daniel els va preguntar si no li havien portat el seu regal perquè
s'havia portat malament. Ràpidament el seu pare va dir-li que no,
que ells vivien en l'interior d'un bosc i que possiblement els Reis
Mags no havien trobat el camí però que no es preocupés que
arribarien. Daniel va esperar diversos dies però al veure que no
arribaven, va decidir a anar a la recerca dels Reis Mags a
l'interior del bosc per a ajudar-los a trobar el camí fins a casa
seva. I així va ser com Daniel, a l'alba, va sortir a la recerca
dels Reis Mags. A l'interior del bosc, Daniel anava cridant els noms
de cadascun dels reis, Melcior, Gaspar, Baltasar, on esteu!. Però no
obtenia resposta. Mentre a casa seva els seus pares es van adonar de
la falta de Daniel i van sortir a buscar-lo. |
|
|
Deixar les mans a Déu
Un amic li va preguntar a
Samuel B. Morse, l'inventor del telègraf:
|
|
|
Triomf
Una vegada hi havia un home
que vivia molt a prop d'un important encreuament de camins.
|
|
|
L'elefant i l'alosa L'elefant i l'alosa eren amics. L'alosa li assenyalava a l'elefant els racons més sombrius de la selva, i l'elefant protegia amb la seva presència nocturna el niu de l'alosa de serps voraces i esquirols rapaços. Un dia l'elefant li va dir a l'alosa que li tenia enveja per poder volar. A ell li agradaria remuntar-se per l'aire, veure la terra des de les altures, arribar a qualsevol lloc en qualsevol moment! Però amb el seu pes... era impossible! L'alosa li va dir que era molt fàcil. Es va treure amb el bec una ploma de la cua i li va dir: "Estreny fortament aquesta ploma en la boca, i agita ràpidament les orelles amunt i avall" L'elefant va fer el que l'alosa li havia dit. Va estrènyer amb força la ploma en la boca perquè no li caigués i va començar a agitar les seves grans orelles de dalt a baix amb tota la seva energia. A poc a poc va notar que s'aixecava, i es mantenia en l'aire i podia anar on volgués amb tota facilitat. Va veure la terra des de les altures, va veure els animals i els homes, va creuar per sobre el riu profund que havia marcat el límit del seu territori, va explorar paisatges desconeguts, i va tornar per fi, feliç i content a aterrar al lloc on havia deixat a l'alosa. "No saps com t'agraeixo aquesta ploma miraculosa", li va dir. I la va guardar curosament darrere de l'orella per a tornar a usar-la quan volgués volar altra vegada. L'alosa li va contestar: "Oh, aquesta ploma. La veritat és que no val res. M'anava a caure de totes maneres, i era inútil" Però hauria de donar-te alguna cosa perquè creguessis, i se'm va ocórrer això. El que t’ha fet volar ha estat la destresa amb que has agitat les orelles"
|
|
|
Consell xinès
Havia una vegada un
camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament
amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
|
|
|
És qüestió d'actitud
Després de moltes hores d'esperar pacientment en el rebedor de la nova residència, ha somrigut dolçament, quan se li ha dit que la seva cambra estava llesta. Mentre es desplaçava amb el seu caminador cap a l'ascensor, li han fet una descripció detallada de la seva petita cambra, incloent les cortines que penjaven de la finestra.
"M'encanta", ha afirmat,
amb l'entusiasme d'un nen de 8 anys al que li acaben de lliurar una
nova mascota."
|
|
|
Azrael, l'àngel de la mort
Conten que en la ciutat de
Bagdad, cert dia un jove xerrava en el jardí del seu sumptuós palau
amb dos ancians mercaders. Aquests es queixaven de la seva incerta
vida, sempre viatjant entre perills i fatigues. El jove, en canvi,
es sentia feliç, perquè arribaria a la vellesa gaudint del seu
palau. De cop i volta apareix Azrael, l'àngel de la mort, que mira
amb estranyesa al jove i després va desapareixe.
|
|
|
El mur
Diuen que una vegada un
home era perseguit per diversos malfactors que volien matar-lo.
L'home va entrar en una cova. Els malfactors van començar a
buscar-lo per altres coves al voltant de la que ell estava.
|
|
|
Confiar Paul Gauguin es va adonar del valor de la confiança quan va afirmar: “Prefereixo pecar de confiat, encara que em porti mil decepcions, a viure desconfiat de tot i de tots. En el primer cas es pateix només en el moment del desengany, i en el segon es pateix constantment."
|
|
|
Els fills
|
TEMA CONSCIÈNCIA
|
A on vas? Un estol d'ocells en forma de "V" creuava el cel quan a un núvol, que compartia el mateix cel, li va picar la curiositat i va voler saber on es dirigien i quins plans tenien. Va esperar a creuar-se en el seu camí i, amb delicadesa, sense molestar ni entorpir la marxa, que endevinava important, es va acostar a l'últim ocell d'una de les branques de la "V" i li va preguntar: - Diguem, si es pot saber i si és que m'ho pots dir, on us dirigiu en un vol tan recte i tant llarg, i què aneu a fer allà?
L'ocell, sense deixar de
volar al ritme dels seus companys, va contestar: El núvol es va avançar una mica, fins arribar a l'ocell del davant, i va rebre la mateixa resposta. I així va ser com passant d'un ocell a un altre i d'una branca de la "V" a l'altre, sense aconseguir satisfer la seva curiositat. Tots li dèien que ells no sabien res i que preguntés els altres, que ells ho sabrien. Però ningú no sabia res. Cadascú d'ells seguia el que tenia al davant, sense preguntar-se res, i no podien donar resposta. El núvol tenia cada cop més curiositat, fins que no li va quedar cap altra remei que dirigir-se a l'ocell de la punta de la "V" corrent el risc de molestar-lo i distreure'l en la seva important tasca de guia del grup. Es va disculpar, i li va preguntar a on anava amb tots aquells companys que el seguien.
L'ocell que feia de guia li
va contestar:
|
ALTRES VALORS
amistat
|
|
Mustafà ve cap a casa
|
|
|
La soletat de
l'espantaocells
L'home va tardar anys a entendre la resposta: qui té sang i carn en el seu cos ha d'acceptar algunes coses que no esperava. Però qui no té res dins viu apartant tot el que s'acosta, i ni tan sols de les benediccions de Déu aconsegueixen adonar-se.
|
|
|
La dona sorda
|
|
|
El somni de l'esclau
El relat és ben simple:
— Quina és la resposta
correcta?... – va afegir Jorge.
|
|
|
Mediacions de Déu
Un home es va perdre en el
desert. I més tard, explicant la seva experiència als seus amics,
els va dir com, absolutament desesperat, s'havia posat de genolls i
havia implorat l'ajuda de Déu.
|
|
|
El gos i el tros de carn
No solia aconseguir gran cosa d'aquesta manera, però un dia es va trobar amb un bonic tros de carn, gran i sucós. Al principi no va donar crèdit als seus ulls, va pensar que es tractava d'una visió... Qui podia haver abandonat aquell meravellosos tros de carn? Es va llençar sobre el suculent menjar, el va mossegar fortament notant que era real, que no estava somiant i vertaderament tenia a la boca el més deliciós menjar i, tement que algú li anés a arrabassar, se'n va anar corrent a la recerca d'un lloc solitari on assaborir-lo a gust. Al passar al costat d'un estany, va mirar de reüll cap a l'aigua i quina no seria la seva sorpresa al veure al costat de la superfície, com flotant a pocs centímetres de profunditat, un altre tros de carn més gran i apetitós que el que portava a la boca. No era possible que un mateix dia aquell miracle succeís dues vegades seguides: un altre tros de carn igual...! No, més gran i sucós encara! El gos es va quedar molt quiet, com hipnotitzat, mirant fixament a l'aigua i com més mirava més es convencia que l'altre tros de carn era millor que el seu. Va creure veure que un altre gos el portava entre les seves dents, de la mateixa manera que ell portava el seu mos. I va pensar llavors que no havia de resultar difícil obtenir aquell tros de carn que l’incitava des de l'estany. Llavors es va dir a si mateix que havia de ser astut i obrar amb intel·ligència per portar a terme el seu pla. Va anar acostant el morro a poc a poc a l'aigua, i quan va estar a pocs centímetres de la superfície no va poder aguantar més i va obrir la boca per agafar la carn que veia surar en l'estany. Naturalment, a l’obrir la boca, li va caure a l'aigua el tros que portava i l'altre també va desaparèixer, doncs no era més que el reflex en l'estany del tros de carn sucós i deliciós que havia trobat.
|
|
|
L'olla embarassada
Un senyor va demanar una
tarda al seu veí, una olla prestada. El propietari de l'olla no era
massa solidari, però es va sentir obligat a deixar-la. |
|
|
|
|
|
|
TEMA CONSTÀNCIA
|
El blat i el jull El blat no havia crescut, era petit. Tal vegada a no més d'un pam d'alçada. I l'estiu havia exagerat la sequera amb diversos dies de vent nord. A l'hora de la migdiada era quasi preferible no mirar el bladar. El seu aspecte era descoratjador. Socarrat com estava per la calor i el vent nord, el petit bladar mostrava el patiment de la sequera. Només el jull semblava gaudir de privilegi. Encara que mirat bé i de prop, també ell mostrava els efectes de la sequera. El pitjor era que hi havia molt jull. I per al petit blat això representava un doble perill. Un perill present, ja que el jull - nascut abans que el blat - l'avantatjava en vigor i li treia gran part de la poca humitat que tenia aquesta terra ressecada pel sol de l'estiu acabat d'iniciar. I a més era un perill futur. Blat i jull germinarien junts. I junts acabarien en els sitges, i junts passarien a la mòlta. I diuen que la llavor de jull és verinosa. Que fa avortar a les prenyades. I era una pena que el fruit d'aquest blatar destinat a alimentar als altres, estigues enverinat pel fruit abortiu del jull. Calia prendre una decisió. Em van cridar perquè veies el blatar. A aquesta hora el sol ja estava de baixa, i el vent del nord es deixava sentir. Em va fer pena el blat! Hi havia quelcom de tristesa en les seves fulles, un cert cansament i ganes de no seguir aguantant més. El jull semblava potent, amb les seves fulles amples i rodones, al costat de les fulles esmolades de les plantetes del blatar. Una solució semblava imposar-se: La dels manuals. Una fumigació amb herbicida, si fos possible aquesta mateixa tarda. Fumigació aèria era, o semblava ser, el més segur, el més ràpid. Al no estar encara protegit pel blat, el jull presentava tota la seva superfície a la fumigació i l'efecte de l'herbicida oferia la seguretat de realitzar-se sobre la mala herba. Al caure la tarda, amb vent quiet i quelcom de rosada, l'herbicida quedaria sobre els fulls. Al matí següent, amb la sortida del sol, el càstig del verí actuaria amb tots els seus efectes. Sí. Tot això estava bé, pensant en la manera de frenar o eliminar el jull. Però i el blatar? Estava el petit blat just en aquell moment del seu creixement en què obertes les seves fulles, ofereix el fullatge a l'aire i a la llum mostrant el seu cor central, aquesta zona on es genera la vida. L'herbicida entraria també allí i segurament faria el seu efecte. Era un pèssim moment per a fumigar-lo. Ni massa petit, ni massa gran. I a més sofrint per la dura experiència d'una sequera que el venia maltractant quasi des del seu naixement. El perill estava que el petit blat no aguantaria la sacsejada de la fumigació. Tal vegada acabarà per assecar-se definitivament. I encara que potser no passes això, era segur que el tractament frenaria el seu desenvolupament i que la productivitat del blatar perdria un gran percentatge en el moment de la collita. La decisió, vostès comprendran, no podia prendre-la basant-me en la baralla al jull. Tenia que prendre-la per amor al blatar. En definitiva, vostès estaran d'acord: el que importava en aquell camp no era la inexistència del jull, sinó l'abundància del blat. I el blat aquell aquella tarda no es va fumigar. Tal vegada no fos una decisió d'enginyer; era simplement una decisió de llaurador. D'home amb amor pel seu camp. Però penso que va haver-hi també darrere un altre motiu. Aquell vent del nord no podia durar eternament. L'experiència d'anys en el camp em deien que tot vent nord càrrega aigua, i que al final esdevé en una tempesta que quasi sempre acaba en pluja. Calia tenir fe en el cel, que era qui podia enviar-nos la pluja. Després de la tempestat, i amb el camp regat per aquest plor dels núvols, era probable que es poguessin prendre petites decisions per a acompanyar el creixement del blat. Tal vegada entrar a aixada, o moure la terra dels solcs. Tal vegada una fumigació terrestre. En tot cas accions que exigirien més temps, més dedicació, i més esforç. Coses què només és capaç un llaurador. Perquè ell es queda compromès amb el camp. Mentre que l'enginyer prefereix les solucions ràpides, ja que després amb preses, se'n va i només torna per a la collita. Per a l'enginyer el resultat es converteix en una dada. Per al llaurador, en gra.
|
ALTRES VALORS
amistat
|
|
L'increïble cop del samurai
Havia passat una setmana
des que pare i fill s'abracessin per a segellar el primer pas en la
maduresa Samurai de Kan. La creació del seu guàrdia personal de Set
Samurais. Aquests set dies Kan s'havia passat preguntant a tots els
seus amics si volien convertir-se en Samurais, però sol un, el seu
més íntim amic Goku s'havia unit a ell. El pesar de Kan era profund,
ell sabia que no hi havia res més meravellós en aquest món que ser
un Samurai, l'exquisida habilitat, la puresa d'esperit i
l'alleujament econòmic que vivien era el que tot el món buscava.
Però semblava que el jove aprenent de Samurai no era capaç de
convèncer a ningú que el seu era el millor camí per a arribar a
aquestes metes. Així que trist va decidir preguntar al seu pare. En
aquest moment el seu pare tenia un enorme exèrcit de Samurais, tots
perfectament entrenats. Un exèrcit capaç de treballar en equip com
si d'una sola persona es tractés. Kan va anar a veure al seu pare
Kazo i es va trobar amb que estava parlant a tot el seu exèrcit.
Aquests estaven en formació, per columnes de set. El nombre
perfecte.
|
|
|
L'eruga i la papallona
Una petita eruga caminava
un dia en direcció al sol. Molt a prop del camí hi havia una
llagosta. |
TEMA CONTEMPLACIO
|
Adora i confia No t'inquietis per les dificultats de la vida, pels seus alts i baixos, per les seves decepcions, pel seu futur més o menys ombrívol. Desitja allò que Déu desitja. Ofereix-li enmig d'inquietuds i dificultats el sacrifici de la teva ànima senzilla que, malgrat tot, accepta els designis de la seva providència. Importa poc, que et consideris un frustrat, si Déu et considera plenament realitzat com a Ell li plau. Entrea't amb confiança cega en aquest Déu que t'estima per a ell. I que arribarà fins a tu, malgrat no el vegis mai. Pensa que et trobes a les seves mans, tant més fortament agafat, com més decaigut i trist et trobis. Viu feliç. T'ho suplico. Viu en pau. Que res no et torbi. Que res no sigui capaç de treure't la teva pau. Ni el cansament psíquic. Ni les teves errades morals. Fes que brolli, i conserva sempre sobre el teu rostre, un dolç somriure, reflex d'aquell que el Senyor contínuament t'adreça. I en el fons de la teva ànima col·loca, abans que res, com a font d'energia i criteri de veritat, tot allò que t'ompli de la pau de Déu. Recorda: Tot allò que et reprimeixi i inquieti és fals. T'ho ben asseguro en nom de les lleis de la vida i de les promeses de Déu. Per això, quan et sentis afligit i trist, adora i confia.
|
ALTRES VALORS
amistat
|
|
|
Adorar el vertader Déu
El mestre va preguntar al
deixeble:
|
|
|
|
Conèixer-se i conèixer la
realitat Un gall estava convençut que era la potència i bellesa del seu cant qui feia despertar el sol cada matí. I que si, per desgràcia, un dia deixés de cantar, el sol ja no sortiria. Però la realitat era molt diferent d'aquella que el gall suposava. Perquè un dia, exhaurit, es va quedar dormit i va descobrir que eren els raigs del sol els qui feien possible l’alba i no el seu cant.
|
|
|
|
En tots llocs
Un expert en art
pronunciava una conferència al monestir.
|
|
|
|
Actituds
Un cinquè àngel es dedicava a observar i a aplaudir amb entusiasme. Era un místic.
|
|
|
|
El cant de l'ocell
Si realment has escoltat
cantar a un ocell, si realment has vist un arbre..., hauries saber
més enllà de les paraules i els conceptes. |
|
|
|
El vell ermità
Una vegada un vell ermità
va ser convidat a visitar la cort del rei més poderós d'aquella
època.
|
|
|
|
On son els Déus? - On son els Déus? . Va preguntar el PETIT, mentre s'ocultava amb la seva família en la caverna, d'aquella nit d’una gran tempesta. I els seus pares li van ensenyar com fer foc per a il·luminar la seva història pintada en els murs, i a ballar davant els Déus que un dia van arribar a ells i que van marxar amb el temps dels seus ancestrals... ... i va ser el matí del primer dia. Després el PETIT va preguntar a la seva tribu: - On son el Déus? I juntament amb els seus pares va travessar un llarg hivern a la recerca d'un lloc per a sembrar el seu futur... ... i va ser el matí i la tarda del segon dia. I el JOVE va preguntar al seu poble, mentre reia a la vora del riu: - On son el Déus? I els seus pares li van ensenyar a sotmetre a altres pobles, a altres homes. Va construir piràmides en els deserts, i en les selves verges va construir ciutats. Va aprendre altres cultes i llegendes al costat de savis i al mateix temps es va perdre en el temps i el vent de l'oblit... ... i va ser el matí i la tarda del tercer dia. I l'HOME va preguntar als seus: - On son el Déus? - Estan en la vida li van respondre, mentre apagaven la vida dels seus germans. I l'HOME va descobrir l'origen de la seva forma. Va aprendre a crear vida en els seus laboratoris, amb respecte i saviesa... ... i així va anar tot el dia quart. I l'HOME va preguntar amb desconfiança: - On son el Déus? - Estan en l'amor, li van respondre els sacerdots mentre s'omplien les butxaques amb monedes i ànimes de la innocència. I l'HOME va aprendre a estimar a tot ser vivent que trepitgés el món o visqués fora d'ell. Amb amor, els seus ulls es van bolcar a les arts, i les ales de l'esperit humà es van empolainar amb tendresa ... i va ser el matí i la tarda del dia cinquè. I l'HOME va preguntar als nens que ahir reien, i ara eren homes que odiaven: - On son el Déus? - Estan en l'energia, li van respondre, mentre usaven l'àtom per a auto destruir-se. I l'HOME va aprendre a creure en la pau, va usar l'àtom per a bé; va guarir a tots els pobles i no hi van haver mes guerres en el seu cor... ... i va ser el matí i la tarda del dia sisè. I l'HOME va preguntar a la pols de la seva cultura, a les ovelles socials de la seva època: - On son el Déus? - En el cel, li van respondre, drogats per la seva submissió a la religió. I l'Home va aprendre astronomia, va fer càlculs, va prendre els seus apunts i arribaria a llocs que sempre va voler conèixer. I finalment es va apoderar del cel i va viure en les estrelles... ... i va ser el matí i la tarda del setè dia. I l'ANCIÀ va preguntar a la multitud solitària: - On son el Déus? - Estan en l'espai i el temps, li van respondre tristos i deprimits. I l'ANCIÀ va aprendre a controlar l'espai i el temps. I el seu cos va ser com la lluentor del sol, on el seu pensament de llum ja no tenia fronteres, i podia estar a tot arreu... ... i va ser el matí i la tarda del vuitè dia. I l'ANCIÀ va preguntar: - On son el Déus? ...I ningú va respondre, perquè ell ja es |