PERQUÈ AVUI ALGUNS DEIXEN DE CREURE ? ( I )

 

A alguns els ha passat una cosa molt senzilla. Sense adonar-se han abandonat allò que podia nodrir la fe. Quan la fe deixa d’alimentar-se, s’extingeix. Si un vol revifar la fe, n’ha de tenir més cura.

 

Altres diuen que no tenen temps per “ aquestes coses”.

 

Al mateix temps pot haver passat que la fe que un ha viscut d’infant o adolescent se’ls ha quedat “petita”, curta. Hom ha anat creixent en coneixements, en cultura, en personalitat, però la fe no ha crescut, no l’han fet adulta.

 

És normal que una  “religió infantil” no serveixi per donar sentit i orientació a una vida de persona gran.

 

Altres han abandonat la fe perquè s’han sentit maltractats per la vida.

 

N’hi ha que estan decepcionats d’una part de la jerarquia de l’Església per algunes “declaracions”. L’Església els sembla anacrònica, poc tolerant, masclista, prepotent..l’Església que sempre diu “ NO”.

 

D’altres no han tingut la força per superar el clima que avui es respira d’atac sistemàtic al fet religiós: “ Encara vas a missa”? “ Encara creus en aquestes coses”? “ Encara no estàs de tornada d’aquestes ximpleries”?

 

Sens dubte són variats i diferents els camins que poden allunyar de Déu.

 

Si vols retornar cap a Ell, hauràs de ser tu mateix qui prengui el camí del retorn. Ningú ho pot fer per tu.

 

¿ PERQUÈ CREURE AVUI  ( II )

 

 

A vegades, quan parlo de Déu amb algunes persones que han abandonat la pràctica religiosa , m’adono que segurament mai han tingut l’experiència de trobar-se amb Ell.

 

Em parlen de l’avorriment de les misses, de la por al càstig etern, dels pecats contra el sisè manament..etc. Tanmateix no recorden cap experiència positiva de la seva fe anterior.

 

No és fàcil saber en cada cas perquè ha quedat en el seu interior aquest pòsit tan negatiu de la seva vivència religiosa.

 

Per a què serveix creure?

 

Els creients tenim els mateixos problemes i sofriments que tot el món. La fe no dispensa a ningú de les preocupacions i dificultats de cada dia. Però si  un creient cuida en el fons del seu cor la confiança en Déu, descobreix una llum, un estímul i un horitzó per a viure.

 

En primer lloc, el creient pot acollir la vida cada matí com un regal de Déu i sap que no està sol en la vida.

 

El creient coneix també l’alegria de sentir-se perdonat. En mig dels errors i mediocritat pot experimentar la immensa comprensió de Déu.

 

El creient compta també amb una llum nova en front del mal. La fe no és una droga ni un tranquil·litzant davant la dificultats i les desgràcies. No es veu alliberat  del sofriment, però li pot donar un sentit nou i diferent i sap que Déu el vol veure feliç en la vida.

 

Per tant,¿perquè creure ?

-Per sentir-me acollit per Déu quan em trobo sol

i incomprès.

-Per sentir-me consolat en el moment del dolor i la depressió.

-Per sentir-me  convidat a viure, a estimar, a crear vida al meu entorn a pesar de la meva fragilitat.

-Per a defensar la meva llibertat i no ser esclau de cap ídol.

-Per a viure obert a la veritat última de la vida.

-Per a no viure la vida “ a mig gas”, a mitges.

-Per a no acontentar-me en “anar tirant” i no ser “un      vividor”.

-Per a viure d’una manera més digna i gratificant i no estancar-me en la vida.

-Per a no perdre l’esperança en les persones.

-Per aprendre, des de l’evangeli, maneres noves i més humanes de treballar i disfrutar, de sofrir i de viure.

 

El científic ateu Jean Rostand  li agradava dir als seus amics cristians:” Vosaltres teniu la sort de creure” i afegia:”Del que estic segur és que m’agradaria que Déu existís”. Son paraules que fan pensar.

 

Avui es parla molt de les persones que a poc a poc han arraconat a Déu en la seva vida. Ja no compten en Déu a l’hora d’orientar i donar sentit al seu viure diari. Pensen que tenir fe és creure en una sèrie de coses rares i estranyes que no tenen res a veure en la vida.

 

Si vols revifar la teva fe t’has d’obrir al Déu viu que et vol veure ple de vida.

 

En canvi es parla poc de les persones que no sols no han abandonat la seva fe, sino que es preocupen més que mai de cuidar-la i purificar-la, perquè saben que Déu els ajuda a encarar-se a la vida d’una manera més humana.

 

 

 

NO ÉS EL MATEIX CREURE  I  NO CREURE  (  3  )

 

Algú tal vegada pot pensar que els que creiem és perquè hem descobert proves i raons ( arguments) que a una altres se’ls escapen.

No és pas així. La confiança en Déu, que això és la fe, neix en el cor del creient d’una manera més fonda i misteriosa.

 

Creure en Déu és creure en la vida; intuir que el món té un sentit últim i que tota la creació descobreix aquest misteri: Que Déu és AMOR.

No és qüestió de proves que donin seguretat.

Tal vegada pensis:¿ Quina necessitat tenim de plantejar-nos la qüestió Déu? ¿Per què ens pot servir Déu? ¿Canvia alguna cosa la vida?

 

Creure en Déu significa sentir  que aquest món en el que vivim no es el nostre destí últim.

Creure en Déu significa sentir la vida com un regal que ens ve d’una font que és amor i només amor.

 

No estem en mans del destí o la fatalitat.

La vida està dirigida per un Pare. Jo, cadascú de nosaltres, no som simplement un conjunt de cèl·lules que, dintre d’uns anys, es dissoldran.

Algú busca el meu bé. Algú ha pensat en mi. Em sento sostingut i estimulat per Déu per fer el meu recorregut en aquesta vida amb l’esperança i dignitat de ser fill estimat per aquest Déu.

 

Creure en Déu vol dir reconèixer aquesta mateixa dignitat de fills i filles de Déu en tots els homes i dones.

 

No som només membres de l’espècie humana. Som germans.

Creure en Déu significa que no puc viure de manera aïllada i desentendrem dels altres.

Creure en Déu significa creure el mal, la injustícia i la mort no tenen la última paraula.

 

No és el mateix creure en Déu que no creure-hi.

Cadascú ha d’elegir com vol viure i  com vol morir. Si ens quedem amb la indiferència sense elegir res, ja estem elegint; però tal vegada sigui l’elecció més pobre i desencertada.

 

MAI   ÉS  TARD  ( 4 )

 

Segurament hem conegut alguna persona que ens ha sorprèn perquè, en un moment determinat, ha canviat profundament el seu estil de vida. Sembla una altra. Se la veu més alegre, més generosa, amb més autenticitat.

 

En general això no és habitual...les persones canviem poc.. seguim amb els mateixos errors i defectes, amb es mateixos egoismes de sempre.

 

Moltes vegades no creiem en la nostra pròpia transformació: segons van passant els anys ens tornem més escèptics...estem de tornada de moltes coses. Ens coneixem massa per creure que realment podem canviar.  Aquesta és la primera equivocació. La nostra vida pot canviar més del que creiem.

 

El que passa és que no canviem perquè realment no desitgem canviar. Ens fa por pensaren les conseqüències que se seguirien si ens prenguéssim més seriosament la vida i la fe.

 

Hi ha preguntes que no ens volem fer: ¿Estic content amb la vida que porto? ¿La meva vida no és cada vegada més individualista i superficial? ¿Perquè m’he allunyat de Déu? Si escoltes una mica la veu de Déu, sentiràs una crida suau i animosa a  anar canviant el teu cor.

Déu no espera de tu una cosa forçada i obligada.

Senzillament vol que portis una vida més humana i feliç.

El canvi que Déu ens demana no és una cosa trista i penosa. És exactament el contrari:anar descobrint una manera de viure amb més de goig.

 

Escoltar Déu amb sinceritat no és renunciar a disfrutar de la vida. És sentir-se més viu que mai.; és descobrir cap a on orientar la vida; és intuir que es pot viure d’una manera més profunda i més plena.

 

Si escoltem laveu de Déu dintre de nosaltres anirem alliberant-nos d’egoismes i interessos que, en el fons,  ens fan mal; aprendrem a prescindir de coses que no necessitem per ser feliços i, sobre tot, aprendrem a estimar més i millor a persones que ens necessiten.

 

EL DESIG DE CREURE

 

Avui està creixent a Europa la fe en l’espiritisme, la visita als adivins, l’afició a l’horòscop i la curiositat per sectes estranyes i altres coses per l’estil.

 

És possible que entre nosaltres hi hagi persones que han abandonat Déu fa temps i ara s’interessen per totes aquestes coses.  No és estrany. El nostre cor no pot viure amb buidor. Si una persona deixa de creure n Déu, poc a poc comença a reomplir el “ buit” amb altre creences de “ recanvi”.

 

Si buidem el nostre cor de la vertadera fe en Déu , aviat l’anirem omplint amb altres coses: creurem cada vegada més en el diner, el benestar o el consumisme. Viurem frisant amb el cap de setmana o les vacances. Ho passarem bé, però segurament, de tant en tant, sentirem que ens falta alguna cosa i que no vivim de manera plena.

 

És  bo sentir aquesta espècie de “ nostàlgia” de Déu.

 

El que més allunya de Déu no són els dubtes sinó la indiferència.

 

Cal aprendre a creure de  manera diferent i superar unes conviccions que rebérem d’infants i que tal vegada ara no són les més adequades. Cal creure en un Déu que sols vol per nosaltres allò que és bo.

 

Ens anirem acostant més a Déu si anem netejant el nostres cor de superficialitats i indiferència.

 

Per confiar en Déu és important la teva pròpia experiència. La nostra fe anirà creixent si veiem que Déu ens ajuda a viure de manera més digna; si experimentem que ens dóna forces per enfrontar-nos amb els problemes de la vida i si sentim que ens impulsa a ser més humans i generosos.

 

NO N’HI HA PROU AMB PASSAR-S’HO BÉ.( 6)

 A molt els passa que cada vegada els interessa menys les grans Qüestions de l’ existència humana. “ Passen” d’allò que és important en la vida.

Els interessa de veritat viure el millor possible; disfrutar de la vida i treure’n el millor profit. ¿ No és això l’important pensen?

 

Viure així, sense adonar-se’n, pot portar a un etil de vida bastant buit i superficial, sense grans objectius.

Seguir per aquest camí pot ser molt temptador, però pot fer més mal que un pensa.  Sense adonar-se’n: del sexe se’n diu amor; del plaer se’n diu felicitat; de la informació de la “tele” se’n diu cultura..i d’aquesta manera la vida es va buidant de contingut humà.

La vida pot resultar insuportable quan tot es redueix a façana i superficialitat i hom se pot cansar de viure una vida tan “ rebaixada”.

 

Hem nascut per viure bé, però no qualsevol manera. Estem fets per cultivar el nostre esperit i la nostra  alegria interior.  No podem passar la vida enganant-nos. Mirem bé com estem vivint. Cerquem la veritat. Podem viure millor.  Això demana viure una vida més digna, més generosa, més sincera, més autèntica. Això demana i suposa anar fent canvis en la vida i si més no canviar la manera d’entendre la vida.

 

Si hom vol canviar en la vida, cal tenir confiança en Déu. Déu s’interessa per nosaltres més que nosaltres mateixos. No ens resoldrà els problemes de cada dia, però ens ajudarà a resoldre el “ problema” d’una vida mediocre i desorientada.

 

És Déu qui ha creat el nostre cor i coneix els nostres bons desigs i també la nostra debilitat. Ell vol que visquem el més aviat possible d’una manera més plena, joiosa i feliç.

 

ESCLETXES  ( 7 )

A molts passa que no saben s creuen o no creuen.

S’han instal·lat en una manera de viure que, a poc a poc, Déu s’ha anat com esborrant. Avui això ha passat a molts.

Darrera d’una crisi religiosa hi pot haver una crisi interior.

Hi ha persones que s’han allunyat de Déu, potser perquè abans s’han allunyat d’ells mateixos. M’explicaré.

 

Hi ha persones de vida molt superficial; no baixen mai al fons del seu cor; no s’aturen a escoltar les preguntes que hi ha dintre d’elles; sinó volen aprofundir honestament en el misteri de la vida ¿ com poden trobar Déu?

 

Mn.Josep Rovira Belloso capellà i teòleg de Barcelona, diu en un dels seus llibres:” Déu s’acosta a nosaltres buscant aquella escletxa ( obertura) que la persona manté oberta a allò que es vertader,bo, formós i humà”

 

Si volem trobar-nos amb Déu, cal obrir en la nostra vida petites escletxes per les que ell pugui entrar en el nostre cor.

 

Hi ha persones que es mouen molt, però no saben d’on venen ni a on van ni saben el que volen. La seva vida és molt “descafeïnada”, frívola i intranscendent.  Si un dia comencen a pensar en una vida més fonda i plena de sentit, hauran començat a obrir una escletxa a Déu, que es troba en el més profund del cor humà.

 

Hi ha vides que giren a l’entorn d’un mateix i dels seus interessos, sobretot materials. Hi ha vides de persones que són pura apariència. Es preocupen molt de la seva imatge. Més que fer el bé, el que els interessa és “ quedar bé”.

 

Quan una persona comença a buscar més veritat en la seva vida, Déu trobarà una escletxa per entrar i visitar-lo.

En nosaltres hi ha moltes possibles “escletxes” per les que Déu

 pot penetrar en la nostra vida. Si volem trobar-nos amb ell és molt bo invocar-lo; pregar, llegir evangeli sense pressa, i sobretot cuidar millor tot el bé, bondat i humà que hi ha en la nostra vida.

 

No oblidem que Déu no està lluny del nostre cor. Es troba amagat en l’interior mateix de la nostra vida; ell seguei8x les nostres passes i ens acompanya amb un amor respectuós i discret .Déu és així.

 

PREGUNTES    ( 8 )

Un es pregunta:” M’agradaria conèixer la veritat; saber on s’amaga el misteri de la vida”.

 

Quan un es fa aquesta pregunta és senyal que està viu per dintre. Hi ha alguna cosa dintre seu que vol despertar.

 

El primer que un ha de saber és que la veritat no és una fórmula màgica. La veritat no és propietat de ningú. No és ni hindú, ni budista, ni cristiana, ni jueva, ni mahometana. La veritat no pertany plenament i absolutament a ningú.

Tots caminem per la vida a les “palpentes”.

La veritat última ens supera a tots. El més encertat és adoptar una postura humil i honesta.

 

És un error pensar que un està en la veritat quan s’arrapa fermament a les seves idees i no accepta res dels altres i es creu posseïdor absolut de la raó o veritat.

 

No es tracta tant de “posseir la veritat” sinó que la veritat “ ens posseeixi”, es vagi apoderant de nosaltres i ens vagi transformant.

 

Científics, místics i poetes han buscat apassionadament la veritat i han arribat a concloure:” L’essencial permaneix fora de  nosaltres i la veritat última segueix essent un misteri.

 

El grans buscadors de la veritat acabant vivint en una actitud molt humil i oberta que els porta a “ abandonar-se al misteri”, a la “ confiança en Déu”, a “l’amor a la vida” i a seguir buscant.

 

La cultura moderna ens ha volgut convèncer de que en el futur ja no hi haurà misteris perquè la ciència ens ho aclarirà tot.

Doncs, no. Avui són els mateixos científics els primers en dir-nos que això és absolutament fals. La ciència no fa més que eixamplar el misteri que ens envolta.

 

És fals aquell dogma que diu:” Només existeix allò que pot ser captat per la nostra raó o fonamentat per la ciència”.

Qui som nosaltres per decidir que sols existeix la veritat que cap en el nostre petit cervell?

 

OBRIR ELS ULLS  ( 10 )

Quan hi ha persones que diuen  que no creuen en Déu, un no pot deixar de pensar: ¿Què volen dir realment amb això? ¿ Què sent una persona quan passa de creure en Déu a deixar de creure-hi?

Els que avui viuen sense Déu i han llençat per la “borda” tots els sentiments religiosos ¿ de veritat s’ha enriquit i millorat la seva vida? És una pregunta que demana resposta.

 

D’altres han buscat sincerament el veritable rostre de Déu. No s’han acontentat en destruir les imatges falses de Déu. Han buscat positivament trobar-se amb ell. I avui, apart de les seves limitacions i dubtes, viuen una experiència diferent de Déu i si senten a gust. Déu s’ha convertit per ells en un amic.

 

I nosaltres ¿què hem fets en aquests anys? ¿Ens hem instal·lat en una religió rutinària i avorrida?¿Hem buscat alimentar la nostra fe d’una manera nova? ¿Tan se’ns en dóna una cosa com una altra? ¿ Perquè uns se senten inclinats a creure en Déu i d’altres senten necessitat de refusar-lo?

El gran error és no obrir els ulls. Diu un proverbi jueu que “ el peix l’últim que veu és l’aigua”. Així ens pot passar a nosaltres. Som com peixos que no veuen l’aigua en la que estan nedant, com ocells que no veuen l’aire en el que volen.

 

Ens movem i vivim immersos en Déu, però no el veiem.

Déu està molt a prop de nosaltres, per`ens l’imaginem molt llunyà.

Baixem en silencia al fons del nostre ser i atrevim-nos a dir amb tota sinceritat: “ Déu meu, que hi vegi”. A poc a poc alguna cosa es mourà en el nostre interior.

 

No es pot viure com aquell que es creu saber-ho tot i passa de tot.  Creient i no creients, ateus i agnòstics, caminem per la vida com mig emboirats.

 

Els científics més importants d’avui es troben també impotents per a contestar les preguntes decisives del ser humà: “ És la vida un parèntesi entre dues buidors?”Buidor abans de néixer i buidor després de morir?¿Quin és el destí últim de la humanitat?¿Ens espera alguna cosa o algú després de la mort?

 

Visquem més aviat com un “cec” que busca la llum i vol deixar-se il·luminar.

Atrevim-nos amb el misteri de la vida confiant en un Déu que no està lluny de nosaltres.

 

ALLIBERAR-SE DE REPRESSIONS ( 11)

¿Hi pot haver alguna cosa de veritat en aquella fe infantil que encara recordem alguna vegada?

Encara que no hi pensem, probablement hi ha en nosaltres molts interrogants sense resoldre. Per una part ens preguntem: Tot allò que hem cregut d’infants¿Haurà estat un gran error, un engany alimentat ingènuament durant segles?

 

I per altra part¿ És bo viure sense creure en res? ¿ No necessitem una llum interior, una força, una esperança per encarar-nos a la vida d’una manera digna i responsable?

 

És possible que aquest Déu en el que creiem a vegades quedat com tapat i encobert per molts prejudicis i recels quan escoltem veus que no ens convencen, tan de fora com de dintre la mateixa Església.

 

Ens pot passar al que de fet ha passat a molts:La seva religió ha quedat com “reprimida” en la seva consciència de manera poc sana i han ofegat la seva relació amb Déu.

 

Viure reprimit en el camp de la fe no és bo, com no ho és la repressió en qualsevol aspecte de la vida.

Treure’s de sobre la religiositat infantil, però  no substituir-la per res, tampoc és bo. Això ha passat a molts.

L’important és cercar-lo amb un cor senzill i sincer.

 

PERDRE LA POR A LA RELIGIÓ  ( 12 )

Un dels fenòmens més clars avui a Europa és la “por” a la religió. Mireu les dificultats que hi ha a admetre en el projecte de Constitució europea a l’hora de reconèixer les arrels cristianes de la vella Europa.

 

La mateixa paraula “ religió”desperta en moltes persones un actitud de defensa.

¿ Per a què pot servir la religió en una societat adulta i progressista?

 

Les persones quasi sempre preferim allò és fàcil i ens posem en guàrdia enfront d’allò que exigeix risc i compromís responsable.

 

Probablement ens fa por prendre’ns seriosament Déu, perquè ens fa por agafar-nos seriosament la nostra vida fins al fons de manera honesta.

 

És més fàcil anar “ tirant” sense atrevir-nos a afrontar el misteri últim de la vida.

 

Tal vegada tots i cadascú anem buscant l’estil de vida que ens resulta més còmode o ens va millor, encara que més d’una vegada sentim que ens falta alguna cosa per viure en més plenitud.

No ens enganyem Ens fa por plantejar-nos la vida en tota la seva veritat. Preferim funcionar sense Déu perquè Déu ens recorda exigències profundes.

 

Probablement a tots, creients i a menys creients, ens bloqueja la covardia. No ens atrevim a creure en Déu tal com ens l’ha manifestat Jesús, i convertim la religió en un seguit de ritus i pràctiques que ens tranquil·litzen, però que no transformen la

vida.

 

CONFIAR ( 13 )

En la nostra societat estar creixent la desconfiança.

La gent desconfia dels companys de treballi dels  veïns, i no diguem dels politics i dels qui governen. També h ha desconfiança de la mateixa Església, especialment de la la Jerarquia.. Les causes són diverses.

Viure des d’una actitud desconfiada no ajuda a viure plenament.

Si ens deixem atrapar per l’escepticisme i el recel; si vivim desconfiant de tothom, ens anirem empobrint i viurem d’una manera trista i estèril.

 

És difícil  que la fe en Déu creixi en un cor desconfiat.

Quan una persona no s’obra a Déu o no s’atreveix a confiar totalment en ell, Déu no pot entrar en la seva vida.

 

Hi ha persones molt senzilles que, després de viure molts anys allunyades de la fe, cerquen Déu no per el camí de les proves i dels arguments, dels llibres o de les conferències, sinó per la via del cor, confiant obertament en ell.

 

En la tradició cristiana, l’apòstol Tomàs és recordat com el tipus de l’home desconfiat:” Si no ho veig, no ho creuré”. No es fia de ningú vol proves.

Quan Jesús es presenta, li dirà:” No siguis incrèdul sinó creient”.

A vegades la fe més sincera pot brollar del dubte més dolorós.

L’important és apropar-se al misteri de Déu amb el cor obert, amb honestedat i confiança.

 

PER  DINTRE ( 14 )

Ens atrevim alguna vegada a baixar al fons del nostre cor i adonar-nos que dintre nostre  hi ha un misteri últim que sovint  mirem d’oblidar?

Ens pot passar que únicament vivim de l’exterior i poques vegades escoltem dintre nostre una altra veu que no sigui el “ soroll” que ens entra des de fora.

 

Tal vegada no ens adonem, però vivim guiats per consignes bastant perilloses: “ Viu de pressa que la vida és curta”; “ No pensis massa”; “ Viu al dia””; “ no et prengui8s res seriosament” i “ fuig de tot allò que pugui complicar-te la vida”.

 

Seguint per aquest camí pot arribar un moment en que no sabrem ni qui som, què busquem ni cap on caminem”. Passarem per la vida sense saborejar-la.

 

Ens oblidarem que per creure en Déu és indispe3nsableque el busquem dintre de nosaltres mateixos. Altrament no el trobarem enlloc.

Si volem trobar Déu hem de baixar al fons de nosaltres mateixos.

 

L’encontre amb el misteri de Déu és una experiència que cadascú ha de descobrir que està en el propi interior.

 

Un creient no és ser estrany i anormal. És senzillament una persona que ha après a “ saborejar la vida en la seva font”.